Boscos, xalets i focs: què fem?
El problema dels grans incendis forestals és preocupant. Els episodis recurrents de períodes llargs d'altes temperatures, que cada cop està més clar que estan associats al canvi climàtic, estan posant a prova la creixent realitat boscosa de Catalunya, molt més abundant avui que fa mig segle. De fet, la superfície forestal ha anat augmentant progressivament fins a situar-se avui en més del 60% del territori. A mesura que el país s'ha fet més urbà i més terciari, la pagesia ha anat reculant. Cada explotació agrícola i ramadera que es perd suposa un avenç de la forest; cada poble rural que es buida comporta més zona silvestre. Del 60% de superfície forestal, un 35% és pròpiament bosc i la resta bosquina o altra vegetació. El terreny conreat suposa un 25% (17% de regadiu), i va clarament a la baixa.
La concentració de la població a la zona litoral o prelitoral, en grans continus urbans, ha anat en paral·lel al fenomen de les segones residències com a vàlvula d'escapament. Moltes s'han fet en urbanitzacions sorgides com bolets, legalitzades lentament i en molts casos de difícil gestió, tant pels serveis d'aigua i electricitat com, en especial, per la seguretat contra els incendis. Avui, amb la tendència als fenòmens meteorològics extrems, es fa més evident que mai la vulnerabilitat d'aquests habitatges enmig del bosc, en zones sovint en pendent (per tenir vistes) i, per tant, de difícil accés. Això és el que hem vist en l'incendi del Bages, on els bombers han hagut de prioritzar el salvament de vides per sobre del control inicial del foc.
Els bombers fa anys que estan demostrant la seva destresa. La seva professionalitat no està en dubte. Ells paren el cop cada estiu. El problema de fons, però, no es pot resoldre només per aquesta via, que sempre demanarà més mitjans. El model d'ocupació del territori i, en concret, de gestió dels boscos és el que cal abordar seriosament. És un tòpic perfectament factual l'afirmació que els boscos de l'estiu s'apaguen a l'hivern. Però no està gens clar que estiguem actuant per fer-lo realitat. La immensa majoria de boscos del país estan deixats: la seva explotació no és rendible, els propietaris no se'n poden fer càrrec i les polítiques públiques no hi arriben. Els parcs naturals no estan pressupostàriament prou dotats. I les actuacions preventives en les urbanitzacions en molts casos amb prou feines compleixen els mínims que exigeix la llei. Tothom pensa que a ell no li tocarà. Però la veritat és que acaba tocant a tothom, i cada cop més.
Més enllà de qui en sigui el propietari, de si està protegit com a zona natural o no, de si està habitat o explotat, el paisatge és un bé comú. I la seva protecció no només ha de ser vista com és una qüestió romàntica o sentimental, sinó com una exigència ambiental i com una qüestió de seguretat. Ara bé, protegir el paisatge no vol dir tenir més verd (més bosc, més arbres), sinó segurament tenir-ne menys però més cuidat. En realitat, hauríem de tornar a guanyar terreny agrícola i hauríem de limitar l'urbanisme dispers de xalets desprotegits, un model de segona residència insostenible.
