El camí alemany per tractar l'extrema dreta
Els serveis secrets alemanys han posat sota vigilància el partit d'extrema dreta Alternativa per a Alemanya (AfD), que és la primera força de l'oposició al Bundestag, amb 88 diputats, davant del govern de coalició format per les dues formacions majoritàries, els democristians i els socialdemòcrates. Així ho ha determinat l'Oficina Federal per a la Protecció de la Constitució (BfV) en una decisió inèdita des de la fi del règim nazi, el 1945. La BfV considera que té indicis suficients que apunten que l'AfD actua contra els principis constitucionals i a partir d'ara podrà fer actuacions com la interceptació de comunicacions entre dirigents del partit o infiltrar-se a dins de la seva estructura per recaptar proves de cara a una eventual il·legalització. Aquest últim pas, però, l'hauria de decidir el Tribunal Constitucional alemany.
El pas fet per les autoritats alemanyes planteja dubtes perquè afecta al nivell de dissidència que pot suportar una democràcia, però també és cert que marca un camí molt clar sobre com tractar el fenomen de l'extrema dreta a Europa. La casualitat ha volgut que el mateix dia els eurodiputats de la formació de Viktor Orbán hagin abandonat el grup del Partit Popular Europeu i que França hagi dissolt un grupuscle d'extrema dreta que perseguia immigrants a la zona dels Pirineus. En els últims anys, i per influència del trumpisme, hem vist com aquests partits s'introduïen a les institucions per fer-les servir com a altaveu del seu discurs d'odi contra els immigrants, les feministes, la comunitat LGTBI, etc. I davant d'això les democràcies han de buscar la manera de defensar-se. Això sí, sense trair els seus principis ni propiciar el discurs victimista dels extremistes.
Precisament, ara Catalunya haurà d'afrontar aquest debat arran l'entrada de Vox al Parlament. Ahir hi va haver una primera reunió entre els partits de tradició catalanista (PSC, ERC, JxCat, CUP i comuns) per abordar la qüestió. D'entrada, ja sabem que tant el PP com Ciutadans no volen participar de cap estratègia per aïllar l'extrema dreta, ja que en llocs com Madrid o Andalusia els governs d'aquests partits depenen de Vox. Aquest fet diferencia aquests partits dels seus homòlegs europeus, que són molt més restrictius a l'hora de pactar amb l'extrema dreta. Aquesta és una anomalia espanyola que també es veurà al Parlament.
Sigui com sigui, és positiu que els partits que es van reunir ahir arribin a un acord de mínims que, per exemple, deixi Vox fora de la mesa del Parlament i asseguri que cap d'ells se servirà dels seus diputats. Aquest acord també tindria la virtut de mostrar que, més enllà de la divisió entre independentistes i no independentistes, hi ha encara una barrera que separa aquests partits de la triple dreta. Caldrà estar preparats, però, per als estirabots de Vox i la previsible utilització que farà del Parlament. Ahir ja es van negar a firmar el compromís que els demanava la cambra contra la discriminació i l'assetjament inclòs en el pla d'igualtat aprovat la legislatura passada.
