24/05/2022

El català a l'escola: missatge als jutges

2 min
Una escola de primaria de Barcelona, en una imatge d'arxiu

Quan un acord permet interpretacions diverses és que és un bon acord. O, senzillament, és que és un acord. Vol dir que tothom ha cedit una mica. Vol dir que uns i altres han sigut prou hàbils i generosos per respectar les diverses sensibilitats i la responsabilitat col·lectiva davant una qüestió central de país. L'objectiu del pacte parlamentari que ha sumat el 78,5% de la cambra –PSC, ERC, JxCat i comuns– era garantir que el català continuï sent el centre de gravetat de l'escola. És, per tant, molt important que s'hagi aconseguit aquesta entesa transversal. I ho és, naturalment, pel fet mateix en si –el català, minoritzat, necessita com a mínim l'oasi escolar–, però també perquè inclou els dos principals partits independentistes al costat dels socialistes i els comuns, dues formacions catalanistes que històricament sempre han donat suport al català a l'escola.

Malgrat les tensions post-Procés, que han distorsionat i continuaran distorsionant la política catalana i espanyola, i malgrat els posicionaments d'una alta judicatura polititzada i clarament decantada, aquesta gran majoria parlamentària s'ha mantingut en un moment crucial. No era fàcil. Ha costat molt assolir el pacte. I és possible que la batalla judicial continuï i el vulgui menystenir. Però passi el que passi l'acord té un gran valor polític que expressa l'immens suport ciutadà que des de fa dècades, i també avui, té un model d'escola que permet a tothom, al marge d'orígens, accedir a la riquesa de la llengua catalana. Una llengua que no va en contra de ningú, sinó que aspira a ser punt de trobada, que aspira a tenir un futur digne. Aquest és, doncs, també un acord contra la guerra de llengües que fa temps que persegueix la dreta espanyolista, que situa el castellà com a falsa víctima.

En resum, l'acord fa tres coses. La primera: explicitar que el català és la llengua vehicular de l'escola (un reconeixement a la immersió històrica). La segona: donar al castellà la categoria de llengua curricular (una acceptació que el castellà també pot ser llengua d'aprenentatge). La tercera: afirmar que el projecte lingüístic de cada centre es decidirà amb criteris exclusivament pedagògics (un aval a l'autonomia dels centres i dels mestres per decidir). Tot plegat és un missatge de sentit comú al TSJC, sense entrar-hi, però, frontalment en contradicció: es diu als jutges que l'escola no es pot regular amb quotes lingüístiques, se'ls diu que el català serà predominant i se'ls diu que l'aprenentatge del castellà hi està garantit. Com a raó de fons, una evidència científica: al segle XXI, l'educació ja no funciona com quan els jutges eren infants. Des de la Unesco mateix s'empeny a un canvi metodològic per superar els compartiments estancs de les assignatures i les classes magistrals, un canvi que va en la direcció dels treballs en grup i per àmbits. Voler fixar percentatges de llengües en un entorn així és com posar tanques al camp. No és desitjable ni possible. Ni a l'escola catalana ni enlloc. Cal confiar en els mestres. Si ho fan la immensa majoria dels pares, ¿per què no ho poden fer els jutges? Ara també ho fa el Parlament.