Catalunya no es pot permetre un altre fracàs
La segona votació de la investidura va acabar com estava previst: sense els vots necessaris per convertir Pere Aragonès en el 132è president de la Generalitat. L'abstenció de Junts ho va fer impossible, i tot i que aquesta vegada el to va ser molt menys agre que divendres, els dos partits no es poden permetre que Catalunya continuï sense govern. La portaveu juntista, Gemma Geis, es va mostrar convençuda que hi haurà acord abans d'esgotar el termini de dos mesos que ara s'obre fins a la convocatòria automàtica d'eleccions. Per la seva banda, Aragonès va fer un reconeixement explícit al paper de l'exili (recordem que la secretària general d'ERC, Marta Rovira, també està exiliada) i de Carles Puigdemont, però va advertir que no acceptaria "ni tuteles ni substitucions".
En efecte, aquí hi ha el nus de la discussió. El paper del Consell per la República no pot situar-se mai per sobre, ni tan sols en un plànol d'igualtat, de les institucions que compten amb la legitimitat democràtica, que són el Parlament i el president que en surti investit. Aquest president, a més a més, ha de ser el president de tots, i ha de fer esforços perquè així sigui percebut pel conjunt de la població. No es pot ignorar que els últims temps hi ha hagut un intent de deslegitimació de les institucions catalanes (fins i tot ara hi ha un partit al Parlament que les vol abolir), i cal lluitar contra aquesta desafecció que pretén dividir la nostra societat.
Per aquest motiu és perillós que algú pugui pensar que el president de la Generalitat depèn d'algú altre, i més encara si aquest altre ha quedat per darrere a les eleccions. Una altra cosa és que els partits i entitats independentistes tinguin un fòrum on discutir i, eventualment, pactar una estratègia comuna o, almenys, unes línies compartides. De fet, això seria molt recomanable per evitar les disfuncions que hem vist en la legislatura passada. No s'entendria que els dos partits anessin, per exemple, a la taula de diàleg amb l'Estat defensant coses diferents. També tindria sentit que, en tot el que faci referència a decisions del govern de Catalunya, hi hagués unitat d'acció al Congrés de Diputats.
Ara bé, també és veritat que cada partit té dret a tenir estratègies diferents en altres àmbits i a disposar d'un marge de maniobra per diferenciar-se, per exemple pel que fa a la política al Congrés de Diputats o en l'àmbit municipal. ERC té tot el dret de ser soci prioritari del govern espanyol si així creu que pot treure més profit dels seus diputats, i Junts, com també la CUP, també tenen dret a ser oposició. L'acord final ha de respectar l'autonomia política de cada partit, que per això es van presentar en solitari a les eleccions i representen electorats diferents.
En tot cas, el que ara és urgent és que s'arribi a un pacte que posi fi a la interinitat actual. Cal posar fi també a l'espectacle gens edificant que estan oferint els entorns dels partits negociadors, que crea un clima de toxicitat que no ajuda gens a tenir confiança en aquest futur Govern bipartit. El país no està per baralles mesquines a Twitter ni debats sobre el sexe dels àngels, sinó per posar en marxa un executiu i posar la proa en la lluita contra la pandèmia i la reconstrucció de l'economia.
