11/11/2021

El concert econòmic i la Transició

2 min

BarcelonaLa inesperada intervenció de l'expresident Jordi Pujol en un acte organitzat per l'ARA amb l'actual i tres dels últims consellers d'Economia per parlar de l'infrafinançament de Catalunya ha tornat a posar sobre la taula el debat sobre si la Generalitat va deixar escapar l'oportunitat de reclamar el concert econòmic durant la Transició. Més enllà de la responsabilitat d'aquest o aquell representant polític o la veracitat de la suposada oferta que el govern de Suárez hauria fet en aquest sentit a Ramon Trias Fargas, el cert és que el concert econòmic no figurava en l'agenda catalanista de l'època. En la ment dels polítics catalans d'aquell temps hi havia altres prioritats, com ara posar en marxa l'autogovern per la via ràpida i aconseguir eines per poder protegir el català. Poca gent, amb l'excepció precisament de Trias Fargas, havia estudiat la qüestió del finançament de manera seriosa.

I, a més, hi havia un altre factor molt important que explica per què les forces d'esquerres, hegemòniques en el període 1977-1980, no van voler fer-ne un camp de batalla. Tant per al PSC com per al PSUC, amb la figura de Josep Benet al capdavant, el fet migratori tenia una importància cabdal en el discurs del catalanisme. Per tant, existia una consciència molt viva que Catalunya havia de ser solidària amb la resta d'Espanya. No en va, en la dècada dels 60 i 70 van arribar més d'un milió de persones procedents d'altres llocs de l'Estat que sortien d'una pobresa extrema. També existia el convenciment que Catalunya havia de fer de locomotora del sistema autonòmic amb un sistema que havia de ser extrapolable i, per tant, perdia sentit un règim especial. Si a tot això s'hi sumen les reticències d'importants dirigents de CDC al concert per no haver d'assumir el desgast que suposava recaptar impostos en un context de crisi econòmica, el resultat va ser que el concert no va figurar entre les principals reclamacions catalanes de l'època.

Sigui com sigui, el que en el seu origen va ser un acte de responsabilitat per facilitar l'acord i per mostrar el camí de l'autonomia a la resta de territoris, es va girar en contra de Catalunya. El sistema de règim comú es va acabar convertint en una cotilla, en un llast que provocava un dèficit fiscal descomunal que impedia un suficient finançament per als serveis transferits, com la salut i l'educació. Només a través de dures negociacions amb l'estat central, amb el famós peix al cove, i aprovant un nou Estatut el 2006 es van aconseguir petites millores que no compensaven el desequilibri inicial.

El resultat és que Catalunya ha estat infrafinançada les últimes quatre dècades, i aquest va ser un dels motius que van encendre el procés sobiranista. El més greu, però, és que un cop Catalunya va renunciar a fer el paper d'ase dels cops amb el finançament, cap govern espanyol s'ha atrevit a encarar una reforma. El sistema actual està caducat des del 2014, i res fa pensar en un acord pròxim. Vist així és una obvietat que no reclamar el concert durant la Transició va ser un error. Un error provocat per la bona fe i una solidaritat que a l'Estat mai es reconeixerà.

stats