La salut, al límit

El covid ha reduït els trasplantaments i ha fet créixer els trastorns mentals entre els sanitaris

No només es tracta de la falta de llits d'UCI per atendre malalts greus que no siguin de covid-19. No només es tracta d'ajornar intervencions o controls en pacients amb patologies diverses al marge de la pandèmia. No només es tracta, en fi, de la mortalitat o els efectes persistents que deixa el coronavirus. Tot això de per si ja és prou greu. Però és que el virus està afectant d'una manera molt transversal el sistema sanitari i la salut ciutadana. Cada dia que empitjoren les dades, s'aprofundeix en aquesta fractura general. I, pel que estem veient, la corba de contagis segueix en progressió ascendent: les dades facilitades aquest dimarts suposen un rècord de contagis (6.981), la xifra més alta registrada des de l'inici de la pandèmia. Si ampliem el focus, veiem com, de fet, a Europa s'està imposant el convenciment que fins a l'abril la situació serà crítica. I tothom també comença a assumir que la vacunació més massiva no podrà produir-se fins llavors. Concretament, A lemanya tem la possible arribada de la variant britànica del virus, molt més contagiosa. Si ho temen a Berlín, potser també ho hauríem de preveure seriosament a Barcelona. En tot cas, venen mesos difícils que ens troben col·lectivament molt desgastats.

Si ens fixem en el sistema sanitari, torna a donar símptomes clars de la seva situació límit. Es pot argumentar des de molts angles, amb moltes dades i situacions. Avui ens referim a dues realitats palpables sobre les quals hi ha evidències preocupants. El primer exemple: gairebé la meitat dels sanitaris (en concret, un 45,7%) que treballen a l'Estat estan en risc de patir alguna mena de trastorn mental. Estem parlant dels professionals a les mans del qual hi ha, en primera línia, la sortida d'aquesta crisi sanitària.  La depressió, l'ansietat, els atacs de pànic i l'estrès posttraumàtic són les alteracions més comunes que pateixen. Els col·lectius més afectats són el d'infermeria i el d'auxiliars d'infermeria. És a dir, la primera força de xoc. Esclar: són molts mesos d'estrès i de sobreesforç. Amb l'afegit que per davant hi ha un horitzó complicat, perquè el final del túnel encara no es veu. Ara mateix, l'abril queda molt lluny. El desbordament físic i emocional els comença a passar factura.  El segon exemple és la reducció dràstica aquest passat 2020 del nombre de trasplantaments practicats a Catalunya. Han caigut un 23%, un percentatge que suposa retrocedir 5 anys. Les donacions d'òrgans també s'han reduït de manera més que significativa: un 29%. És una obvietat dir que amb menys òrgans i menys trasplantaments s'hauran salvat menys vides. 

Aquests casos, entre d'altres, ens haurien de fer encara més conscients de la gravetat de la situació. I portar-nos a actuar en conseqüència, tant al conjunt de la ciutadania en la nostra vida diària com als responsables polítics i tècnics de les administracions, i en un doble sentit: a l'hora de reforçar el sistema sanitari i a l'hora de prendre i fer complir les mesures de restricció de la vida social. Sens dubte, el context és complicadíssim, però precisament per això ens cal el màxim rigor i responsabilitat.

El + vist

El + comentat