La dana que tornarà i la crisi climàtica que alguns neguen
L'aniversari de la dana que es commemora avui arriba mentre per la televisió es veuen imatges de l'huracà Melissa, que està arrasant Jamaica, combinades amb les d'arxiu de les riuades i la cara de pòquer de Carlos Mazón fent veure que estava al peu del canó. Són dues tragèdies molt distants i diferents, però en els dos casos hi ha punts coincidents. Un és el fet que la intensitat és més gran a causa de la crisi climàtica, que està escalfant el mar de manera cada cop més alarmant i provocant, de rebot, una més elevada freqüència i virulència de les pluges i els vents extrems que acompanyen des de sempre aquests fenòmens atmosfèrics. És cert, com diuen els negacionistes, que d'huracans i danes, abans dites gotes fredes, n'hi ha hagut sempre. Però s'equivoquen si pensen que són casos aïllats, perquè ha quedat clar que l'escalfament provocat per l'ús de combustibles fòssils i altres materials contaminants fa que ara siguin més abundants i perillosos.
Aquest és, de fet, l'altre element coincident entre l'huracà Melissa i la dana: que es produeixen en un context en què no hi ha consciència clara de la gravetat de la situació. El govern valencià va minimitzar la tempesta en la línia dels populars de considerar alarmistes els experts climàtics. I als països caribenys, molts empobrits i maltractats des de fa temps, els científics i els seus mateixos polítics fa anys que avisen que, tot i no ser responsables de les emissions que provoquen l'escalfament, estan en una de les zones més castigades per la crisi climàtica perquè, precisament, és allà on aquestes grans tempestes agafen més intensitat. Tot i això, d'aquí poques setmanes s'inaugura una altra COP, la cimera de l'ONU sobre el clima, i tornarà a sortir el tema de la necessitat d'ajudar aquests i altres països més pobres a preparar-se per rebre els efectes d'una crisi que ells no han provocat. Amb una mica de sort hi haurà promeses, però més enllà de la solidaritat immediata davant del desastre, que s'acaba aviat, serà difícil que realment apareguin els fons promesos. En lloc d'això, amb els Estats Units de Donald Trump al capdavant, creix el nombre de negacionistes i de països que retiren fons. No hi ha espai, diuen, per a la solidaritat, i posen en dubte la major, és a dir, que realment tot això tingui a veure amb l'acció humana.
Però és així. No només pel que fa al clima, sinó també pel que fa a la manera com s'ha gestionat el territori. Bona culpa del que va passar a València, per exemple, té a veure no només amb la incompetència del govern de Mazón, que no va saber reaccionar a temps, sinó també amb la gestió de molts altres governs, de totes les administracions, que han permès un urbanisme especulatiu que ha construït on no tocava sense tenir en compte les conseqüències. Ara a molts dels pobles afectats s'ha decidit tirar a terra cases per renaturalitzar les vores dels barrancs de cara a futures riuades. També s'està plantejant fer el mateix a Alcanar, on després dels estralls de la darrera dana, l'Alice, s'ha decidit directament reallotjar deu famílies que tenien les cases construïdes en zona inundable, per a les quals s'hauran de trobar altres solucions. Són els nostres primers refugiats climàtics, però segurament no seran els últims. Per molt que es vulgui negar, la realitat, els fets, s'acaba imposant. I com més aviat en sigui tothom conscient, més ràpid hi podrem fer front.
