La Diada arriba aquest diumenge en un moment especialment delicat per a l'independentisme, dividit i sense un pla clar per assolir el seu objectiu, i d'incertesa general per a tot el país pels núvols negres que s'entreveuen sobre l'economia. Així i tot, la gran novetat és que l'entitat organitzadora de la manifestació, l'Assemblea Nacional Catalana, ha apujat el to contra els partits polítics i això ha provocat una ruptura total amb ERC, el partit que actualment lidera la Generalitat. Això fa que hi hagi una certa expectació pel que pugui passar aquest diumenge, per l'afluència de gent, els discursos i el xiulòmetre, és a dir, veure quins actors són increpats i quins aplaudits. Seria un error, però, treure'n conclusions precipitades. Per exemple, seria erroni pensar que tothom que vagi a la manifestació estarà d'acord amb els postulats de l'ANC, ja que també la convoquen altres entitats, com Òmnium, que encara mantenen l'esperit transversal de l'inici del Procés. D'altra banda, també seria una equivocació considerar que una participació més baixa és sinònim que l'independentisme està acabat. Les coses, per fortuna, són molt més complexes.
Per començar, el que és urgent és neutralitzar el perill que la Diada sigui segrestada per una minoria. L'Onze de Setembre és la festa nacional de Catalunya i interpel·la tots els seus ciutadans en el sentit que expressa la voluntat d'un país de persistir malgrat totes les dificultats. Els debats sobre l'estratègia per aconseguir un estat propi no haurien d'amagar aquesta realitat. Convertir la Diada en un camp de batalla independentista no és només un error per al mateix independentisme, que cada vegada serà més reduït i poc atractiu, sinó un problema per a la cohesió del país. En aquest sentit, els partits han de fer un pas endavant i mostrar les seves cartes sense por, aparcar per sempre la demagògia i la retòrica per passar a dibuixar camins realistes i transitables. Per a la independència, esclar, però també per a tots els reptes que Catalunya afronta com a país en un context tan difícil i que necessiten respostes clares i contundents. La tardor es preveu massa complicada per assistir a batalletes estèrils.
Cinc anys després del 2017 cal fer un reset, afinar el diagnòstic i actuar en conseqüència. I aquest procés de reflexió col·lectiva ha d'anar molt més enllà de l'ANC, ha d'involucrar altres entitats, partits, agents socials i tota la intel·liguèntsia del país, que és molta, cosa que sovint s'oblida. En realitat, al marge de la frustració que provoca la situació política, hi ha motius per a un moderat optimisme de país. Els indicadors econòmics, l'atracció de la marca Barcelona, la potència dels nostres centres de recerca... tot això també és el país, a més de la història. I no oblidem que els països es construeixen i obtenen l'adhesió de la ciutadania en funció dels seus projectes de futur. Per això el missatge d'aquesta Diada no hauria de ser ni de divisió ni de baralles internes, sinó d'unitat i optimisme, de confiança en el futur. Perquè la Diada ha de ser de tots o no hi haurà país.
