Investidura fallida en clau preelectoral

El debat d’investidura va acabar ahir amb el resultat previst: el rebuig a la candidatura de Pedro Sánchez. Un rebuig que, sumat al to agre de la sessió, fa molt difícil qualsevol solució que no sigui repetir les eleccions. El líder socialista va haver de sentir retrets d’una banda i de l’altra i es va demostrar que la seva aliança amb Albert Rivera no només resulta del tot insuficient, sinó que és contraproduent per aconseguir suports per l’esquerra. Si no canvia res, doncs, a partir de dissabte començarà un període de dos mesos en què s’obrirà una nova finestra negociadora, amb un marc ben estret, abans de la convocatòria automàtica d’eleccions per al 26 de juny.

Ahir, en tot cas, el to ja va ser completament preelectoral. Sánchez va pretendre culpabilitzar Podem del fet que no s’abstingui, tot i que no hi ha hagut una negociació seriosa ni cap cessió mínimament remarcable per aconseguir aquest gest, sobretot perquè el líder socialista no tenia cap marge després de pactar amb Rivera. Rajoy va menystenir el candidat socialista, a qui va acusar de presentar un “frau” a la cambra i de ser un “bluf”, una estratègia que només s’entén com una manera d’evitar que li imposin una gran coalició sense ell, cosa que fa que ja no necessiti mantenir els ponts amb el PSOE. Iglesias va treure tota l’artilleria contra Sánchez, amb referència a la “calç viva” dels GAL inclosa, conscient que el pacte PSOE-C’s li dóna una oportunitat d’or per ser la força hegemònica de l’esquerra. I, finalment, Rivera va carregar contra Rajoy, a qui va demanar que se’n vagi, en un intent de sintonitzar amb el votant conservador. Cap intervenció va entrar, en canvi, a debatre a fons els problemes de la gent, cosa realment preocupant.

I respecte a Catalunya, la buidor dels arguments va ser sonora. La referència constant de Sánchez a una suposada “crisi de convivència” a Catalunya només es pot entendre com un intent de criminalitzar el moviment cívic sobiranista i obviar el seu caràcter pacífic i democràtic. D’algú que aspira a liderar el “canvi” caldria esperar que, com a mínim, reconegués l’existència d’un problema polític que requereix solucions també polítiques i específiques per a Catalunya.