La justícia i el control de la pandèmia, un xoc permanent
Ha estat una constant des de l'inici de la pandèmia ara ja fa un any i mig, però no hi ha hagut manera de solucionar-ho. Per un tema o per un altre, és habitual que part de les decisions per contenir la pandèmia xoquin amb la justícia, que segons com interpreta la llei admet o denega les propostes de les diferents administracions. Hi ha casos que potser semblarien extralimitacions dels jutges, com la jutgessa de Castelló que ha obligat un hospital públic a donar un tractament alternatiu i que no està autoritzat pel servei de salut per a un malalt de covid-19. Aquest és un precedent molt perillós perquè obre la porta a la possibilitat que els malalts o les famílies intentin forçar tractaments a la carta en contra dels criteris mèdics, cosa que ha provocat amb raó la indignació de tots els col·legis de metges i de l'administració. Aquest cas es recorrerà i seria desitjable, pel bé de la sanitat pública, que es revertís la decisió. Però el més habitual ha estat que les sentències dels jutges fossin fruit de la falta de base legal per justificar la decisió presa.
Ja amb el confinament i el toc de queda general es va veure que calia un aixopluc legal que permetés mesures tan dràstiques de privació de llibertat. Les eines utilitzades pel govern espanyol van ser també motiu de polèmica i debat entre els juristes i els polítics, però almenys hi havia un decret referendat pel Congrés que autoritzava les mesures. Després, malgrat que des de l'oposició es demanava algun tipus de paraigua legislatiu clar, el govern espanyol va considerar que l'actual legislació ja permet les restriccions necessàries i ha deixat en mans de les comunitats, i sobretot dels jutges, el control de la pitjor pandèmia del segle. ¿Els jutges en saben, d'epidemiologia? Evidentment, no. Però al final són ells el que han de decidir amb la llei amb la mà si està prou justificada la retallada de drets que reclamen les diferents administracions.
La llei és interpretable, i per això hem vist que en un lloc es permetia tancar restauració o instaurar el toc de queda i en d'altres no. Cada jutjat ha actuat en funció del que ha considerat a partir de la seva interpretació de la llei, de la jurisprudència i de les proves que els passaven de l'administració. La ciutadania, però, està sorpresa i indignada gairebé sempre pel protagonisme dels jutges en un cas de salut pública en què les seves decisions poden costar vides, i també per la poca destresa amb què molts cops des de l'administració es justifiquen les mesures. És lamentable que no hi hagi hagut acord polític i tècnic en tot aquest temps. Han faltat uns paràmetres clars que evitessin aquestes diferents interpretacions judicials, perquè els que hi havia s'han anat modificant. La decisió d'aquest dimecres del TSJC de denegar el toc de queda –amb encara gairebé 500 malalts a l'UCI i més de vint morts al dia– la justifica pel que considera un canvi de criteris de Salut poc explicat. El problema és que la llei és lenta però els girs d'aquesta pandèmia són molts ràpids. Fins ara no ens hi hem pogut avançar, i amb aquest sistema de funcionament és possible que no ho aconseguim mai. A finals de setembre ho veurem.
