L'anomalia democràtica del CNI
L’escàndol del Catalangate ha obert el debat sobre el Centre Nacional d’Intel·ligència (CNI). La discussió –que s’hauria d’haver afrontat molt abans– ha saltat quan s’ha destapat l’espionatge sistemàtic a la cúpula de tot un moviment polític. S’ha justificat argumentant que calia actuar contra l’independentisme: "Què ha de fer un estat quan algú vulnera la Constitució i declara la independència?", va deixar anar la ministra de Defensa, Margarita Robles. Però l’independentisme català és una ideologia legal i democràtica i el moviment que el defensa és pacífic i pacifista. Si l’aparell estatal veu justificat espiar un moviment democràtic perquè el considera un adversari, com sabem que no actua de la mateixa manera amb tots els que considera rivals polítics?
El Catalangate no ha aixecat més polseguera perquè s’ha considerat un problema dels separatistes. Però és un problema espanyol, una anomalia democràtica que posa en dubte tot el sistema d’intel·ligència estatal al voltant d’un CNI que, tal com expliquem al dossier, no té prou garanties de control. Una vegada autoritzades –per un sol jutge– ningú no supervisa les investigacions del CNI, tots els terminis que en limiten les actuacions més intrusives són prorrogables, els investigats no poden saber mai què s’ha aconseguit en contra seva i no es detalla el nivell de concreció a què pot arribar la comissió de despeses reservades del Congrés, l’última baula de control. A més, a diferència de bona part dels països occidentals, a Espanya una sola agència s’encarrega de l’espionatge intern i exterior.
Els programes troians com Pegasus són capaços de vulnerar la intimitat de les víctimes de la manera més profunda: al mòbil ho guardem tot i el portem a tot arreu, i aquests programes permeten activar-ne la càmera i el micròfon a voluntat. Aquest nivell de violació de la intimitat més personal en el Catalangate no només s’ha aplicat a dirigents polítics, també a parents i treballadors del seu entorn, segons l’informe de Citizen Lab que ha destapat el cas. El CNI no només ha espiat la cúpula d’un moviment, s’ha sentit prou impune per actuar amb víctimes col·laterals que no representaven cap perill polític.
No cal ser gaire perspicaç per entendre que qualsevol agència d’intel·ligència fa equilibris al llindar de la llei, i que l’espionatge es basa en vulnerar la intimitat d’algú. Però si es trenca la llei cal que els responsables n’afrontin les conseqüències, sobretot si, com és el cas, l’escàndol es fa públic. I si resulta que és legal espiar tota la cúpula política d’un moviment democràtic, Espanya té un problema greu. Un problema de qualitat democràtica.
