L'escola catalana i la dreta espanyola
Tot i que no ens pot estranyar, no deixarà de ser greu: la dreta espanyola, si arriba al poder, farà servir l'escola catalana com a actuació emblemàtica i exemplar a l'hora de fer valer el seu poder sobre Catalunya. No hi haurà respecte per l'autonomia educativa, ni per l'ampli consens social, ni tampoc per la bona feina pedagògica acumulada. A partir de la idea absolutament falsa i distorsionada que el castellà està perseguit a Catalunya, i ignorant olímpicament que l'ús social del català està en franca reculada –i que la immersió a les escoles, per dir-ho suaument, s'ha aplicat amb creixent flexibilitat a les aules–, un hipotètic govern del PP (amb Vox o sense), posarà la proa en la idea de fixar un percentatge obligatori d'ús del castellà a les escoles. Tant se val que tots els nens surtin avui dia, i des de fa dècades, amb un nivell acadèmic de català i castellà equiparables. Tant se val que el nombre de famílies que han presentat recursos en els últims anys siguin una absoluta minoria.
La dreta espanyola senzillament fa servir la por a la suposada hegemonia del català com una forma de cohesió a Espanya i com una forma de trencament de la convivència a Catalunya. I al País Valencià i les Illes. De fet, el que en aquest terreny estem veient que es disposen a fer els governs autonòmics i municipals valencians i balears va en aquesta línia i és realment preocupant. Cal preparar-se pel que pot venir. Cal fer-ho sense caure en el pànic però amb decisió i fermesa, buscant el màxim de consens intern a Catalunya, no sols en l'àmbit polític, sinó també en el social, el cultural i el cívic. També caldrà presentar batalla jurídica. I portar la defensa a Europa del model propi d'escola. Està en joc el futur del català, sí, però també el d'un model d'escola integradora, que no fa distincions d'origen ni de llengua, que vetlla per la cohesió social i la diversitat, que és inclusiva. Un model d'escola que, enmig de molts problemes i tensions (laborals, pedagògiques, pandèmiques), ha mantingut aquest esperit.
Durant dècades, la dreta política i mediàtica espanyoles han enverinat i judicialitzat el debat. Ara mateix estem pendents que el Tribunal Constitucional (TC) decideixi si es pot fixar un percentatge de llengües en l'educació. Els experts fa temps que adverteixen que es tracta d'una mesura absurda i inaplicable, des del moment que cada cop es treballa menys per assignatures i més per projectes i treballs transversals, menys amb lliçons magistrals i més en grups. Fins i tot es pot dir que aquestes noves pràctiques, en part, han anat en detriment del català com a llengua vehicular prioritària. Però parlar en aquests termes pedagògics tampoc no li interessa a la dreta. El seu comportament respon a un nacionalisme identitari i a la visió secular d'una Espanya unitària i al màxim d'homogènia. De plurinacionalitat no en volen sentir a parlar: la diversitat de llengües i cultures els fa nosa, l'han interpretat sempre no com una riquesa, sinó com un perill polític. Tot això ara pot arribar encara amb més cruesa. I caldrà fer-hi front.
