Les lliçons del desastre de l'Afganistan
BarcelonaLa comunitat internacional, i en especial Occident, ha de treure moltes lliçons del desastre de l’Afganistan si no vol repetir els mateixos errors en el futur. La principal és que si bé un país, en aquest cas els Estats Units, té dret a abandonar una intervenció internacional si considera que ja ha complert o no vol tenir més baixes, això no es pot fer de qualsevol manera, perquè llavors els costos poden ser superiors als guanys que es pensa buscar amb la retirada.
En el cas de l’Afganistan cal recordar que l’origen de la retirada són les negociacions de Donald Trump a Qatar amb els talibans d’esquena al govern afganès que ell mateix patrocinava. ¿Com es pot passar de capturar talibans per dur-los a Guantánamo a negociar amb ells per entregar-los el país? Les presses de Trump per sortir d’aquell vesper li van fer firmar un acord a qualsevol preu (incloïa l’alliberament de 5.000 milicians) que els talibans van interpretar, lògicament, com un gest de debilitat.
Per la seva banda, el president Biden, que ja es va enfrontar a Obama com a vicepresident perquè era contrari a continuar la missió, no va esmenar els errors de Trump i ha dissenyat una retirada catastròfica per als seus aliats afganesos. El missatge que s’està llançant al món és terrible: no confieu en Occident perquè a la mínima us abandonaran a la vostra sort.
Cal tenir en compte que si no hi ha una repressió a gran escala a l’Afganistan contra els que els talibans consideren col·laboracionistes i traïdors, serà perquè no els interessa, no perquè no puguin dur-la a terme. Els talibans, com es veu aquests dies a l’aeroport, tenen la paella pal mànec sobre el terreny. I només faran les concessions justes perquè el seu règim no torni a estar en perill.
Una altra lliçó important és que, en política internacional, quan algú abandona una posició de poder, ràpidament és ocupada per algú altre. En aquest cas veiem com Rússia i la Xina, i fins i tot l’Iran, el Pakistan i Turquia, estan fent passos per omplir el buit deixat per nord-americans i europeus.
A aquest fet s’hi suma la convicció que els talibans han pogut subsistir aquests 20 anys gràcies al suport extern (del Pakistan, especialment), i la sospita, llançada per l’expert Ahmed Rashid, que han estat assessorats militarment per poder cloure una exitosa i ràpida ocupació de tot el país.
En el futur caldrà utilitzar tots els mecanismes de pressió a l’abast per evitar que es consolidi un règim repressor dels drets humans que pugui irradiar alhora a la resta del món islàmic. El que els Estats Units no poden pretendre és pensar que, un cop fora d’allà, ja s’ha acabat. Precisament la lliçó dels atemptats de l’11-S va ser la contrària: que el camp de batalla contra el jihadisme és el món.
