22/02/2022

Parlem de la llengua, sense tabús

2 min
L’audiovisual (en català, sisplau) a les aules

Per començar a parlar de la situació del català, el primer que cal són dades, i a partir d'aquí, una anàlisi objectiva i serena de la situació sociolingüística. L'estudi que s'acaba de presentar en el marc del Pacte Nacional per la Llengua, elaborat per set experts, va en aquesta línia. Si no ens posem d'acord sobre quina és la situació, difícilment aconseguirem consensuar el camí per fer avançar l'idioma. Quin és, doncs, el panorama? D'aquesta radiografia se'n desprèn que el català no pateix una amenaça immediata, però sí una realitat complicada de retrocés i minorització. A la sortida del franquisme, sense mitjans de comunicació de masses i amb un gran nombre de nous ciutadans, la situació també era difícil. En aquell moment, però, el català es va associar a la lluita per la democràcia i la llibertat, i de retruc va ser també sinònim de progrés social: només així s'explica que ciutadans castellanoparlants fossin l'embrió de la normalització lingüística a l'escola. Volien la integració plena i, per exemple, que els seus fills tinguessin també l'oportunitat de treballar en la nova administració de la Generalitat i els ajuntaments democràtics.

Avui, després de més de dues dècades d'intoxicació política per part dels partits i els mitjans de la dreta espanyolista, el català s'ha convertit en una qüestió incòmoda, de manera que fins i tot durant la dècada independentista no ha format part del nucli reivindicatiu sobiranista, cosa que no ha impedit que a certes capes minoritàries de població se'ls hagi fet incòmoda i la vegin tenyida ideològicament. L'actuació dels aparells de l'Estat, començant per la interferència judicial a l'escola –però també en altres àmbits de la vida social: el comerç, l'audiovisual...–, ha avalat aquesta distorsió. De manera que l'assoliment d'un ampli consens en positiu al voltant del català avui costa més. Però això no vol dir que no sigui precisament més necessari que mai. Per a la salut del català, que no hi ha dubte que és la part fràgil –com no hi ha cap dubte que el castellà gaudeix d'una molt bona salut a Catalunya–, és imprescindible trencar la dinàmica d'enfrontament de llengües. El repte del Pacte Nacional, doncs, no és gens senzill. La majoria social bilingüe, i sense prejudicis en contra de la llengua catalana, és la que ha de prevaldre i la que té l'obligació de fer seu el missatge que el català no és un problema, sinó un enriquiment i una oportunitat de progrés per a tothom, tant econòmic i social com sens dubte cultural. Desproblematitzar el català hauria de ser un dels objectius.

Hi ha molta feina a fer, molta pedagogia. I s'ha de parlar clar: el català no va en contra del castellà. Aquesta societat és bilingüe –de fet, és multilingüe– i ho continuarà sent. Això tampoc no és un problema, al contrari. I en aquest context, el català té tot el dret a ser l'idioma comú, l'idioma d'acollida, una llengua amb història i futur. És una aspiració legítima i, malgrat les manipulacions, àmpliament compartida. Defensar aquesta visió a Barcelona, Brussel·les, Berlín o Madrid, i traduir-la en polítiques efectives i en normalitat ciutadana, com ara ha passat amb la pel·lícula Alcarràs: aquest és l'objectiu.