02/09/2021

La patronal trenca el tabú del salari mínim per territoris

2 min
El president de la CEOE, Antonio Garamendi, dilluns en una conferència

BarcelonaSegurament més obeint a una tàctica dilatòria que per convenciment, però aquest dijous la patronal espanyola CEOE ha obert un meló que fins ara ha estat tabú per als agents socials: la possibilitat que el salari mínim sigui diferent en funció del territori. El president de la CEOE, Antonio Garamendi, ho ha argumentat d'una manera molt senzilla al recordar que els convenis col·lectius tenen un àmbit provincial, i que no cobra el mateix un treballador del sector del metall de Biscaia que un de Múrcia, o fins i tot que un de Guipúscoa. “En territoris com Madrid i Barcelona el cost de la vida té poc a veure amb el d'altres llocs d'Espanya”, va afirmar Garamendi en una entrevista.

En efecte, el fet que el salari mínim sigui el mateix per a tot Espanya provoca una situació de discriminació objectiva per als treballadors que viuen en zones on el preu de la vida és més elevat. Els 950 euros actuals no representen el mateix, en termes de poder de compra, a Badajoz que a Girona, per posar un exemple. La Generalitat, en l'època en què Pere Aragonès era vicepresident econòmic, ja va fer un estudi per quantificar quin hauria de ser el salari mínim a Catalunya, és a dir, una xifra que garantís poder viure amb dignitat tenint en compte el cost de la vida, i que es va situar en els 1.239 euros. Evidentment, aquesta xifra és una mitjana, perquè tampoc és el mateix el cost de la vida a les Terres de l'Ebre que a Barcelona, però almenys s'acostaria més a la realitat i reduiria el desajust actual.

La proposta de Garamendi va ser ràpidament rebutjada pel govern del PSOE. “No seria convenient fer distincions en relació amb el territori perquè s'ha de garantir als treballadors que tinguin unes condicions laborals mínimes i dignes, sigui on sigui que desenvolupin l'activitat”, va dir la ministra d'Hisenda i Funció Pública, María Jesús Montero. Però és que és justament el contrari. Un SMI adaptat a la realitat de cada territori garantiria millor aquestes "condicions laborals mínimes i dignes", ja que la situació actual castiga especialment els treballadors de les zones urbanes i les grans ciutats, especialment els joves, que són els que cobren l'SMI.

Encara resulta més incomprensible que els sindicats catalans no estiguin alineats amb la Generalitat en aquesta demanda, ja que la seva obligació és precisament defensar els interessos dels treballadors. Hi ha una por atàvica a tot allò que, segons ells, pugui trencar "la unitat de mercat", quan aquest mercat ja actua de manera territorialitzada de forma natural. És el mateix debat que hi ha amb el finançament autonòmic (un euro no compra el mateix a Catalunya que a Galícia; per tant, construir una escola aquí és més car) o fins i tot amb les pensions i les prestacions socials.

El que no es pot és ignorar la realitat i tractar igual el que és diferent. Si de veritat es vol que la variable territorial no determini el poder adquisitiu d'un treballador o el nivell de serveis públics que es rep, llavors els recursos s'han de repartir tenint en compte el cost de la vida. I fer el contrari és perjudicar uns per beneficiar uns altres.