Es pot posar fi a la judicialització de la política?
El lawfare, que aquí coneixem com a judicialització de la política, ha acompanyat el procés independentista des dels inicis. Molta gent l'ha patit i es podria dir que en bona part ha aconseguit els seus principals objectius. Consisteix en intentar guanyar als tribunals el que no es pot guanyar al carrer i als Parlaments. És a dir, en impedir que els poders legislatiu i executiu puguin exercir les seves funcions lliurement penalitzant qualsevol modificació de les lleis existents o, també, retorçant l'esperit de la llei en funció de les idees polítiques d'un determinat grup polític, o de determinats professionals de la justícia. L'espectacle vergonyós de veure parlamentaris de Vox exercint d'acusació popular en el judici del Procés, per exemple, exemplifica això de què estem parlant.
Fa anys que diversos governs, a instàncies dels experts, els juristes i també els tribunals, han fet propostes per intentar, sense èxit, que partits polítics, sindicats i associacions afins no puguin, excepte en casos molt excepcionals, personar-se en causes judicials. Ho va proposar el 2013 el PP quan era ministre de Justícia Alberto Ruiz-Gallardón, per exemple, i ho acaba de fer ara el PSOE amb una proposició de llei que, com era d'esperar, ara ha estat criticada fortament pel PP. La proposta socialista, que encara ha de pactar amb tots els grups de la investidura, té l'objectiu clar, segons ha explicat Patxi López, de "frenar la persecució i l'assetjament que l’extrema dreta fa contra creadors, artistes i adversaris polítics utilitzant mecanismes judicials per obtenir objectius particulars".
Totalment a favor que s'aturi aquest assetjament que entitats d'extrema dreta amb dubtosa representativitat política i popular com ara Manos Limpias o Hazte Oír estan fent a tota mena de personalitats o entitats que no combreguen amb el seu ideari. Cal dir que ho fan amb la connivència d'alguns mitjans, que primer publiquen informacions no contrastades o falsedats i després publiciten i amplifiquen unes denúncies que molts cops no arriben a res, però que en el procés aconsegueixen desgastar econòmicament, anímicament i mediàticament els seus objectius. Fins ara ho havien patit sobretot en l'entorn independentista i entre les esquerres més militants, amb una estratègia en què partits com Vox, Ciutadans o el mateix PP han tingut també un paper destacat. Els ha funcionat i, per això, ho han aplicat en els últims temps també al PSOE, amb els casos de la dona i el germà de Pedro Sánchez.
I aquí és on hi ha el problema o el dubte. Caldrà estudiar molt a fons aquesta proposta legislativa perquè, amb l'afany de solucionar ràpidament aquests casos que tenen els socialistes, que fins fa poc menyspreaven les acusacions de lawfare quan afectava els altres, es poden colar modificacions a la llei que potser s'haurien de fer amb més cura. La negociació amb les altres formacions que donen suport parlamentari al govern de Sánchez serà clau perquè aquesta proposta, sens dubte important i necessària en molts punts, no introdueixi canvis que impedeixin, per exemple, que informacions periodístiques de denúncia contrastades puguin ser utilitzades judicialment. Fer-ho tot pel broc gros no funciona, i sense allargar molt les negociacions ara caldrà obrir un debat sensat i transparent que, realment, millori el funcionament de la justícia i impedeixi que els tribunals substitueixen, com han fet ara, la legítima actuació política.
