Quina mena de país som, amb un 36% de pobresa infantil?
Les bones dades macroeconòmiques dels darrers anys, amb creixements del PIB molt per sobre de la mitjana europea i baixades importants de l'atur, no acaben de tenir un impacte rellevant en la reducció de la pobresa a Catalunya, que actualment se situa al voltant del 25%. I si parlem de la pobresa infantil, és a dir, de la dels menors d'entre 0 i 16 anys, aquest percentatge creix fins al 36%, segons les darreres dades de l'Idescat. Es trenca així amb una tímida tendència a la baixa que s'havia iniciat amb la pandèmia i es confirmen les sospites de les entitats del tercer sector, que ja fa temps que alerten de la creixent demanda dels seus serveis per part de persones que fins i tot tenen feina. La pobresa general ha pujat 0,8 punts, i la infantil, 1,3.
El llindar de la pobresa es fixa en ingressos inferiors a 13.800 euros per a una sola persona i a 29.100 per a dos adults i dues criatures. Només veient el que costa avui l'habitatge ja es pot veure que una persona amb aquests ingressos està condemnada a malviure amb privacions materials severes. La paraula pobre, que tanta por fa a alguns, s'escau aquí a la perfecció. És aquell que no pot garantir les seves necessitats bàsiques (habitatge, roba, energia, aigua i alimentació) amb un mínim de dignitat.
El fet que ens hauria de preocupar és doble. D'una banda, com pot ser que un país amb un 8,2% de taxa d'atur tingui un 25% de pobres. I quin impacte tindrà en el futur aquest 36% d'infants que ara viuen en condicions de misèria. El país que en surt retratat és un lloc on els sous són insuficients, cosa que obliga a replantejar un cop més el model econòmic, i on l'acció de les polítiques socials no és capaç de mitigar l'impacte de les desigualtats. Quan les entitats socials es queixen d'un fet tan raonable com que és necessari aprovar pressupostos, els partits haurien de prendre'n nota, oblidar-se de les seves batalletes partidistes i actuar amb més responsabilitat.
En aquest sentit, seria desitjable que l'anunciada regularització dels migrants sense papers que porten aquí més de cinc mesos ajudi a millorar també les condicions de vida de persones que avui es veuen obligades a treballar en negre i a viure en un règim de semiclandestinitat. Fer aflorar aquesta activitat econòmica ha de servir també per fornir de més recursos aquestes polítiques socials. El que és important és donar un horitzó de vida digna i garantir la igualtat d'oportunitats a tots aquests infants que avui formen part d'aquesta dramàtica estadística.
El que no es pot fer de cap manera és tancar els ulls davant d'aquesta realitat i fer com aquell conseller de la Comunitat de Madrid que negava que a la capital madrilenya hi hagués tants pobres. Al contrari, reduir la pobresa infantil ha de ser un objectiu de país, un imperatiu moral, però també una mesura amb sentit econòmic i social, ja que el que fem per rebaixar aquesta xifra és el que ens acabarà definint com a país.
