Sánchez planta cara a Trump (i el fa enfadar)
El president espanyol, Pedro Sánchez, s'ha mantingut ferm en la seva negativa a destinar un 3,5% del PIB a despesa militar en la cimera de l'OTAN de la Haia, tot i haver signat la declaració final, i ha provocat la ira de Donald Trump, que amb el seu estil habitual ha amenaçat Espanya: "Els hi farem pagar el doble", ha dit en la roda de premsa posterior, afirmant que s'encarregarà personalment que hi hagi represàlies per aquesta decisió. Sánchez s'ha sortit d'un guió que estava pensat per complaure Trump i evitar així la temptació del líder nord-americà de trencar amb els seus socis europeus. D'aquí els desmesurats elogis del secretari general de l'OTAN, l'holandès Mark Rutte, a Trump, tant en públic com en privat, i una escenografia pensada per afalagar el president nord-americà.
Es fa difícil de creure que tots els estats que han signat la declaració pensin de veritat en augmentar de manera tan considerable la despesa armamentística, cosa que posaria en perill l'estat del benestar europeu, però vet aquí que només Sánchez s'ha atrevit a fer-ho explícit, a assenyalar que el rei va nu. Es pot pensar que Sánchez s'arrisca molt enfrontant-se directament amb l'home més poderós del planeta, però també és cert que algú ha de fer-li entendre que no pot anar imposant la seva voluntat arreu com si fos un xèrif de gallet fàcil. En algun moment cal plantar-se, com ha fet per exemple la Universitat Harvard en l'àmbit acadèmic, i assenyalar que tot plegat és un despropòsit.
Perquè la xifra del 5% en defensa (un 3,5% en armament i un 1,5% en altres qüestions com la ciberseguretat) és completament arbitrària i és un debat pensat només perquè Trump obtingui el titular que busca, que és que obligarà els europeus a pagar més, és a dir, a comprar més armes als Estats Units. Reduir el debat a un percentatge d'inversió del PIB equival a començar la casa per la teulada. Si de veritat l'OTAN, i específicament els països europeus, volen augmentar les seves capacitats operatives, el que s'ha de fer urgentment és caminar cap a un sol exèrcit europeu, amb una estructura de comandament coordinada i una sola central de compres. També caldria impulsar una indústria armamentística pròpia que redueixi la dependència estratègica dels Estats Units.
En lloc d'afrontar aquests debats, els països europeus membres de l'OTAN semblen ara només preocupats per no perdre la protecció dels Estats Units, i li riuen totes les gràcies a un president que ja ha demostrat que és un autèntic perill per a la democràcia, per a l'economia mundial i per a l'estabilitat geopolítica. Algú que un dia anuncia uns aranzels, que després els retira, que bombardeja l'Iran, que coqueteja amb Putin i humilia Zelenski i que ara ha posat Pedro Sánchez en el seu punt de mira. Caldrà veure fins a quin punt acaba complint les seves amenaces, però el que no es pot negar és que Sánchez ha defensat el que molts dirigents europeus, i segurament la majoria de l'opinió pública del continent, pensen de veritat.
