Un últim esforç per l’acord pel català a l’escola
Els partits majoritaris de Catalunya ultimen aquest cap de setmana una doble proposta legislativa per garantir la preeminència del català a l’escola davant la sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) que fixa l’obligatorietat d’una quota del 25% de castellà. Sense entrar en contradicció amb aquesta sentència, que es pot començar a executar el 31 de maig, es tracta d’assegurar l’autonomia pedagògica dels centres a l’hora de fixar el seu projecte lingüístic, de blindar la convivència a l’ensenyament davant dels intents de xoc lingüístic i de garantir que la llengua pròpia del país i socialment més debilitada, el català, segueixi tenint una protecció especial, sense que això impedeixi –tal com ha passat els últims 40 anys gràcies al sistema d’immersió– un coneixement correcte del castellà per a tots els alumnes.
La millor manera d’afirmar aquest missatge és que en l’acord que s’està negociant al Parlament hi participin totes les forces del catalanisme (ERC, PSC, JxCat, CUP i comuns), que sumen 115 diputats i un 78% dels vots dels ciutadans, i que històricament han fet possible una escola amb el català com un dret per a tots els nois i noies. Aquest model ha permès un alt grau de cohesió social gràcies a l’assumpció, per part de molts fills de les diverses onades migratòries, d’una llengua a la qual altrament no haurien tingut accés, una llengua que malgrat els esforços escolars, mediàtics i culturals segueix sent minoritària al propi país. I sobretot ha permès deixar al marge de la lluita partidista un tema potencialment incendiari, tal com s’han encarregat de recordar els partits minoritaris de la dreta espanyolista, ara encapçalats per Vox. Tot i el minso suport social obtingut per aquests grups, la seva obsessiva insistència per frenar la normalització del català ha acabat sent assumida pel TSJC, fins a arribar al punt crític en què ens trobem ara.
És, per tant, important i necessari que el bloc catalanista de la cambra catalana sigui capaç de donar una resposta conjunta, sòlida i consensuada. Cal fer un darrer esforç i ser capaços d’aparcar diferències i maximalismes: l’escola i la llengua ho reclamen. Com ha dit aquesta setmana l’expresident Artur Mas a l’ARA, no sumar el PSC a l’acord seria un error. El PSC va ser clau en la gènesi d’un únic sistema escolar amb immersió i, igual que el PSUC, va tenir un paper decisiu en la incorporació de moltes persones a l’ús del català. Que quedi fora del consens suposaria un pas enrere. El català ha de seguir sent sentit com a patrimoni de tots, al marge d’ideologies, orígens i projectes nacionals. No pot ser percebut per l’opinió pública només com la llengua de l’independentisme. En sortiria tocat.
