No ignorem ni els beneficis ni els riscos

És difícil negar que la cultura de compartir i produir per a un benefici comú sigui interessant per a la societat. També és difícil negar que la disrupció digital ha arribat per quedar-se i que no podem obviar-la. És igual de difícil negar que si tu i jo fem el mateix per guanyar-nos la vida, però jo ho faig sense tributar i sense complir amb els requisits de seguretat, la meva manera de competir no és lleial, sigui col·laborativa o no.

Més que parlar d’economia col·laborativa, cal que parlem de pràctiques concretes. No és el mateix si hi ha benefici que si no n’hi ha; si l’intercanvi és entre ciutadans o entre una empresa i un client; si el que es produeix és accessible per a tothom o si s’ha de pagar, o si la plataforma la governa una comunitat d’usuaris o particulars o un conseller delegat.

Si l’economia col·laborativa és una manera de desregular condicions laborals, de pressionar el mercat de l’habitatge a l’alça, de permetre que grans plataformes transnacionals no tributin i dominin el mercat, d’alimentar un turisme insostenible o de promoure viure a partir de les rendes, és una cosa.

Però si l’economia col·laborativa és una manera d’aconseguir afavorir la comunitat, és a dir, de facilitar que intercanviem o compartim, que generem coneixement obert a tothom, que facilitem als ciutadans la possibilitat de crear i produir, és una altra qüestió.

Les fronteres no sempre són nítides, però això no pot significar posar-ho tot en el mateix sac ni tampoc mantenir-se equidistants. A Catalunya hi ha un ecosistema de projectes i comunitats de producció col·laborativa de la comunitat de lliure accés i amb llicències lliures que són referència internacional. Penso, per exemple, en Guifi.net, que facilita l’accés a internet d’una manera col·lectiva i que acaba de guanyar el premi de banda ampla de la Comissió Europea.

Més continguts de

El + vist

El + comentat