Tot va començar amb una pregunta ara fa onze anys. La ja exeurodiputada britànica del Partit Laborista Eluned Morgan va preguntar al llavors president de la Comissió Europea, Romano Prodi, quin seria l’horitzó d’una regió d’un estat membre que volgués indepentitzar-se, si quedaria automàticament fora de la UE. La resposta, de sis línies, resumia que aquest territori es convertiria “en un tercer estat” automàticament.
La resposta, des d’aleshores, s’ha convertit en l’habitual mantra de les institucions quan se’ls pregunta per una possible independència de Catalunya. Tot i així, no sempre l’ha recordat. L’anterior portaveu de l’executiu comunitari, Pia Ahrenkilde, va arribar a tenir debats intensos amb els periodistes per evitar llegir-la, limitant-se a dir que “la posició ja era coneguda”. En el fons, però, aquest punt de vista, que s’ha considerat com la clau jurídica, no ho és tant. Fins i tot des del gabinet de la portaveu del Poble Europeu, Emily O’Reilly, han hagut de subratllar que tot allò que no és als tractats és només “opinió”.
La resposta de Prodi s’ha alternat sovint amb un altre lloc comú: tot el relacionat amb el procés obert a Catalunya és “un procés intern”. No obstant això, a dues setmanes del 27-S, a la pregunta d’un periodista, la Comissió Europea va tornar a recordar la línia Prodi. Va sorprendre perquè Brussel·les, en períodes electorals, no acostuma a opinar per no influir en els resultats. Aquell dia, però, li va passar per alt. Dies més tard, apareixeria un error en una carta de resposta a l’eurodiputat del PP Santiago Fisas: Brussel·les hi deia coses diferents a la versió en anglès i en castellà sobre una eventual declaració unilateral d’independència. Durant aquests anys, la posició comunitària s’ha anat modulant, però és evident que la carpeta catalana ja no genera indiferència a Europa.
