L’espurna, la Primavera Àrab

En Mohamed va trucar al seu oncle per dir-li que es pensava suïcidar. Però no se’l va creure. Quinze minuts més tard l’oncle va rebre una trucada d’una ambulància que l’informava que estava en estat “molt crític”, recorda Lamine Buazizi, un familiar del jove venedor ambulant que es va immolar el 17 de desembre del 2010 a Sidi Bouzid, una capital de província al cor de Tunísia. Aquella va ser l’espurna que va encendre el país magribí, que va provocar una inesperada reacció en cadena que va canviar la història de tota una regió on viuen 400 milions de persones.

De moment ja han caigut quatre dictadors, han esclatat quatre guerres civils, s’han sufocat almenys sis revoltes pacífiques, com la de Bahrain, i s’ha executat un cop d’estat contra un president electe.

Unes reverberacions força diferents de les que s’esperaven els que van batejar aquest moviment transnacional amb el nom de Primavera Àrab. Per això, no són pocs els analistes que han utilitzat el terme d’Hivern Àrab per descriure la situació actual. Ara bé, històricament, els grans processos revolucionaris s’han estès durant un termini superior als cinc anys. Encara és aviat per escriure l’obituari d’aquella pulsió de canvi engegada per milers de joves idealistes.

De fet, moltes de les raons que els van empènyer a sortir a places i carrers desafiant les forces de seguretat i jugant-se el físic continuen ben presents. De les demandes revolucionàries que condensava el càntic revolucionari més cèlebre, “Pa, llibertat i justícia social!”, no se n’ha complert cap.

El món àrab continua sent la regió amb un pitjor registre en termes de llibertat i democràcia segons l’ONG Freedom House. Alguns països, com Egipte, fins i tot han vist com la seva situació empitjorava amb el règim actual, liderat pel mariscal Abdel Fattah al-Sissi, en comparació amb el 2010.

L’única i lluminosa excepció és Tunísia, el bressol de les revoltes. Amb la correcta celebració de les eleccions legislatives i presidencials de l’any passat, que va vèncer l’oposició, el país magribí va culminar la seva transició a la democràcia. Uns mesos abans s’havia aprovat una Constitució de consens que garantia les llibertats individuals i reafirmava l’herència laica de Habib Burguiba, l’heroi de la lluita per la independència.

El procés no va ser gens fàcil, i el país es va abocar al precipici l’estiu del 2013. La societat civil, encarnada en l’anomenat Quartet de Diàleg Nacional, va jugar un paper fonamental de mediadora entre els partits polítics i va evitar el xoc de trens. La seva tasca ha rebut un sonat reconeixement amb el premi Nobel de la pau del 2015.

En canvi, la transició va veure’s frustrada a mig camí a Egipte, el segon país que va imbuir-se de l’esperit revolucionari. El pols entre el rais Hosni Mubàrak i milers d’activistes a la icònica plaça Tahrir del Caire potser va ser el moment clau de la Primavera Àrab. Va ser només després de la victòria de l’oposició, retransmesa en directe a les llars d’un món bocabadat, que els moviments de revolta es van contagiar a tota la regió. No en va, per la seva posició geogràfica, història i pes demogràfic i cultural, Egipte és al cor del món àrab.

El fracàs de la revolució a Egipte el va provocar la col·lisió frontal entre l’islamisme polític, el moviment ideològic més ben organitzat del país, i els estaments que sostenien el règim anterior, l’anomenat estat profund.

La lluita descarnada i violenta pel poder entre aquests dos actors, i la consegüent polarització ideològica que va generar, va trobar una rèplica en diversos escenaris, especialment a Síria, on el règim de Baixar al-Assad va aprofitar la diversitat ètnica del país per jugar la carta sectària.

La rivalitat de les diverses potències regionals, amb l’Aràbia Saudita i l’Iran al capdavant, va afegir llenya al foc, i va provocar una conflagració que ja s’ha saldat amb la mort de prop de 250.000 persones i una allau de més de quatre milions de refugiats.

El cruent conflicte bèl·lic a Síria va agreujar les tensions latents en altres països amb un delicat equilibri sectari, com l’Iraq i el Iemen, dos estats avui en procés de desintegració, esquinçats per la guerra civil. Amb l’excepció de Líbia, on l’OTAN va donar un decisiu cop de mà als insurgents per liquidar el règim de Gaddafi, Occident presenciava aquest descens a l’infern del món àrab entre la impotència i la indiferència.

Fins que l’autodenominat Estat Islàmic (ISIS, en anglès) va aprofitar el caos per declarar un califat en una part de Síria i l’Iraq i va començar a decapitar ostatges occidentals davant les càmeres. Una coalició militar liderada pels EUA es va proposar foragitar-los. I llavors les flames de l’infern van socarrimar París.

Més continguts de

El + vist

El + comentat