Aigua netíssima en una ciutat industrial

Sí, pel rec Comtal hi continua baixant aigua. El que més em sorprèn és que es veu netíssima. Hi va a una certa velocitat –cosa que fa que el seu so sigui ben clar (fins i tot ara que la maquinària del soterrament de la línia R2 de tren treballa a tot drap)–. Si concentro la mirada a l’aigua em puc imaginar que és d’un riu del Pirineu, d’aquells que em conviden a banyar-me (però quan hi poso els peus ja no tant). Ara bé, si aixeco la mirada el contrast és enorme. Soc a Montcada i Reixac, al barri de Can Sant Joan, urbanitzat a partir dels anys 20 del segle XX tant pels treballadors del ferrocarril com pels de la fàbrica de ciment Asland. Sí, la de "llegando a la fábrica de cemento, carril izquierdo señalizado, directo a Barcelona", que va escapçar el turó de Montcada per extreure’n pedra calcària i fer-ne ciment.

Montcada és al mig com el dijous. Hi conflueixen un munt de vies de comunicació (d’automòbils, de tren, de metro...). És una ciutat industrial enganxada a Barcelona (tot i que pertany al Vallès Occidental). I, malgrat això, té terreny fèrtil. Hi coincideixen els rius Besòs i Ripoll, la riera de Sant Cugat, i més rieres, torrenteres, séquies i fonts.

Anys enrere, l’aigua de Montcada gaudia de molta popularitat: era fresca i pura. "Els metges barcelonins recomanaven que es begués aigua de les seves fonts –de la desapareguda i venerada Font del Ferro, per exemple– perquè, afirmaven, tenien excel·lents propietats medicinals", m’explica Marcel Olivé, arqueòleg i veí del municipi, que durant molts anys va treballar al Museu Municipal de Montcada. És un gran entusiasta i coneixedor del rec Comtal.

L’any 1914 una ferotge epidèmia de febre tifoide va colpejar Barcelona. L’origen va ser la contaminació de les aigües de la Mina Baixa, procedents de Montcada (construïda als anys 20 del segle XIX, la Mina Baixa feia arribar aigua de Montcada a les fonts de Barcelona). El consistori barceloní va prohibir beure de les fonts de Barcelona que ragessin aigua provinent del Besòs, i va marcar-les amb una creu vermella. Però la "bondat" d’aquestes aigües, reconeguda durant segles, i la creença que aquella prohibició obeïa a interessos particulars, va fer que molts desobeïssin i en seguissin bevent.

El Marcel ha vingut preparat amb un feix de fotografies antigues. Me’n mostra una del Besòs, de la dècada dels 70, quan aquest riu era l’abocador del Vallès. No s’hi veu aigua: tot és cobert d’escuma. "Alguns recorden que quan s’hi veia aigua tenia un color –i una olor– cada dia diferent, en funció de la fàbrica que abocava el producte que rebutjava", explica el Marcel.

Hem començat la visita a la Casa de la Mina, construïda al segle XVIII. Ara acull un casal de gent gran. Sota la casa, baixant per una escala interior, es pot veure "on comença tot": l’aigua que prové de les entranyes de la terra, per un canal amb sostre de volta de maó, on temps enrere hi havia un barquer que s’encarregava del seu manteniment. Aquesta mina, que recollia aigües freàtiques dels rius Besòs i Ripoll, va substituir el sistema de captació tradicional del rec Comtal. A través d’una resclosa, derivava les aigües del Besòs, un riu que a voltes baixava escanyolit, i a voltes sortia de mare (les "besosades").

Iniciem la caminada rec avall. En un petit primer tram l’aigua circula a cel obert. S’anirà tapant i destapant, el rec, al llarg del recorregut. No sé si ara hi ha una mica menys d’aigua que a l’època medieval, però Déu ni do la que hi baixa.

"Veus el turó de Montcada? –em diu el Marcel–. Era un punt estratègic, l’última barrera natural abans d’entrar al pla de Barcelona. No és gens estrany que al capdamunt hi hagués un poblat iber. S’hi va edificar un castell, el castell dels Montcada. Si estaven en desacord en alguna qüestió amb el comte de Barcelona, els senyors de Montcada «tancaven l’aixeta» –de l’aigua de Montcada– als barcelonins". Tenir l’aixeta de l’aigua volia dir tenir poder.

"El rec Comtal és la infraestructura hidràulica d’origen medieval més important vinculada a Barcelona. Va ser una iniciativa del comte Mir (segle X) per fer anar els molins fariners, i també per proveir aigua als artesans tintorers i els adobers de pells, i, subsidiàriament, per regar els camps de conreu. No va ser fins molt més tard (inicis del segle XVIII) que es va aprofitar l’aigua del rec per beure", m’explica el Marcel quan passem pel carrer Reixagó, passeig de vianants que és la columna vertebral del barri de Can Sant Joan. Just a sota hi passa el rec Comtal. "El rec era un espai de trobada i d’esbarjo: s’hi rentava la roba, s’hi feien batejos, s’hi pescava... Alguns infants de famílies amb pocs recursos, que no anaven a estiuejar, hi aprenien a nedar", comenta el Marcel. Ens aturem davant d’un tram del canal en què hi ha un grup de gent que hi camina –l’aigua els arriba fins als genolls–; hi ha dos nens amb ulleres i peus d’ànec. Com si estiguessin en una cala de la Costa Brava!

Arribem fins als horts de Vallbona, a Nou Barris, generosament regats pel rec Comtal. Una mica més endavant, al nus de la Trinitat, el rec desguassa al Besòs.

M’encanta repassar el mapa de Barcelona i trobar-hi noms de carrers que tenen a veure amb l’aigua: el Torrent de l’Olla a Gràcia, la riera Blanca a l'Hospitalet, frontera amb Barcelona... Però és al barri de la Ribera on n’hi ha més. Voleu buscar-los? Allà hi passava el rec Comtal, i esclar, la vitalitat del barri que va construir Santa Maria del Mar hauria estat molt menor sense l’aigua que venia de Montcada.