Presa de Susqueda: visita a les entranyes

Ara fa deu anys vaig començar a voltar pel país per preparar aquesta sèrie estiuenca que impulsen l’ARA i l’Agència Catalana del Patrimoni Cultural. En van tenir la idea el director adjunt del diari, Ignasi Aragay, i el malaguanyat Àlex Susanna, que aleshores dirigia aquest organisme de la Generalitat que continua donant suport a aquests reportatges. L’estiu del 2016 vaig publicar la sèrie «Monuments», pensant que seria l’única. I Déu n’hi do els milers de quilòmetres que he fet... La iniciativa ha tingut un llarg recorregut. La sèrie que avui inicio va de preses, centrals hidroelèctriques, aqüeductes, museus de l’aigua, torres d’aigua, termalisme, recs... Vaig començar a preparar-la quan la sequera era extrema. Hi ha coses que canvien... cap a millor! Quin goig veure el pantà de Susqueda ple fins a la bandera! Però també hi ha un altre element de la visita que m’ha captivat. Me n’havien parlat, però... No hi ha res com veure-la. És una gran sala situada dins la presa, al nivell superior, en la qual les columnes són protagonistes.

Hi anem amb el responsable d’Enel de la zona i director de la central, Xavier Jou. Baixem per una àmplia escala helicoidal que ja presagia que l’estètica és un element fonamental d’aquesta central i arribem a la gran sala. És triangular i té dues fileres de pilars de geometria hiperbòlica al mig que sustenten la coberta. Cada pilar està ben il·luminat, cosa que els dona molt més protagonisme. El material estrella –i quasi únic– és el formigó. En realitat la sala no té cap funció específica, més que ser lloc de pas. És un espai buit, que permet accedir a les entranyes de la presa, per tal d’anar-la revisant i fer-ne el manteniment. Hi ha set galeries horitzontals i una galeria perimetral en forma de v baixa.

Aquesta magnífica sala hipòstila seria l’espai ideal per fer-hi un concert o una festa, penso. Potser "me la demano" –com diuen els infants– per presentar-hi un llibre. En un racó hi ha una petita exposició de peces que expliquen l’evolució de les centrals hidràuliques. Hi veig una trista cadira que, donades les dimensions de la sala, es veu petita petita.

A l’exterior, al costat de l’escala per on hem baixat, hi ha una escultura dedicada als qui van treballar a la construcció de la presa. "A los que colaboraron en la realización del salto de Susqueda", llegeixo al peu del monument. No és habitual en aquest país que hi hagi un monument als treballadors d’una presa, ni en cap obra pública. Aquí no n’hi ha un, sinó dos (n’hi ha un dedicat als treballadors –ubicat a la presa– i un altre dedicat als que hi van morir –ubicat a la central hidroelèctrica–; els qui hi van deixar la pell són, doncs, doblement homenatjats). Tot això té el clar segell d’Arturo Rebollo, el dissenyador de la central, que avui continua generant admiració pel seu disseny. Rebollo ha mort aquest any 2025 i el seu traspàs ha passat força desapercebut. «Arturo Rebollo devia tenir mà esquerra perquè li acceptessin els elements artístics que va proposar, que suposaven, esclar, més maldecaps i més pressupost», comenta Xavier Jou. Rebollo era una eminència. Va estudiar arquitectura, però no en va tenir prou, i va cursar també ciències geològiques, història de l’art, antropologia, filosofia, estètica i enginyeria geològica... Set títols universitaris!

Quan només tenia 26 anys va dissenyar aquesta presa. Va assumir un repte gegantí. Per això va viatjar per inves­ti­gar de pri­mera mà les tècni­ques i mètodes de cons­trucció que es feien servir per construir preses. Poc després de rebre l’encàrrec es va trencar la presa de Malpasset, a França, de la mateixa tipologia que la de Susqueda, que va provocar 421 morts. Rebollo no va dubtar a anar a veure aquella presa.

Anem amb un cop de cotxe fins a la central, que es troba 3 quilòmetres i mig més avall. Ens endinsem per un túnel amb una il·luminació futurista. «Es va soterrar per buscar el màxim desnivell possible», m’explica el Xavier. Hi ha dues turbines originals i una tercera que es va instal·lar uns anys més tard, el 1981.

Tinc la sensació d’estar dins d’una pel·lícula de ciència-ficció. M’aturo una bona estona davant d’un fris que explica, a través de personatges fets de ferro, en acció, talment com feien els egipcis i altes cultures antigues, com es va construir aquesta instal·lació. També em criden l’atenció les diverses plantes i flors "permanents" –no cal regar-les–, fetes de ferro. Tot plegat té, de nou, el segell d’Arturo Rebollo.

"A Susqueda hi havia personal treballant 24 hores, per torns, a la presa i a la central. Ara tot està automatitzat", m’explica el Xavier quan som davant d’un enorme panell de comandament. Fa anys que no es fa servir, però s’ha mantingut com un vestigi del passat. És molt gràfic: és un esquema amb botons. Però jo no entenc res del que "diu".

"La presa de Susqueda és essencial per a l’abastiment d’aigua a Barcelona i l’àrea metropolitana, per al consum domèstic, per al reg i per a la indústria. Si desaparegués Susqueda tindríem un problema", diu el Xavier. "Els últims anys, amb la posada en marxa de dessalinitzadores, el reaprofitament de les aigües depurades mitjançant la regeneració de l’aigua i el bombeig d’aigua del Llobregat aigües amunt per reaprofitar-la, Susqueda s’ ha fet una mica menys imprescindible. Però continua sent-ho".