Porcioles, navegant d'altura

Una ampolla d’aigua, un estoig, un boli blau i un de vermell. Una pila de llibres tancats i una llibreta oberta. Un got que imagino que conté cafè, però està tapat –és obligat fer-ho així per si el líquid es tomba i s’escampa–. És l’arsenal de la noia de trets asiàtics que veig asseguda, davant d’una taula, amb els cascos posats (i això que hi ha un silenci sepulcral. Escolta música? Quina música?).

El silenci és tan sols "interromput" de tant en tant per lleons i altres bèsties del zoo, que està a tocar. I pel tramvia que circula pel carrer Wellington. Parlar en veu alta està molt mal vist aquí. Si ets més de talons que de sabates planes potser no cal que t’hi acostis. I si tens el riure o la tos fàcil, aquest no és el teu lloc.

Som a diumenge. Sí, aquest espai, que té un nom llarg (Biblioteca/CRAI –Centre de Recursos per a l'Aprenentatge i la Investigació–) i que pertany a la Universitat Pompeu Fabra, obre també els caps de setmana. És sala d’estudi, de consulta, i cleda de col·leccions bibliogràfiques singulars.

Mercè Vilalta, una de les responsables de la biblioteca, m’explica –em xiuxiueja– un munt de coses, mentre fem una passejada entre llibres. Abans de ser biblioteca, aquest edifici ha tingut molts altres usos. L'ús inicial per al qual es va construir va ser un dipòsit d’aigua. La funció d’aquest dipòsit, situat a uns 16 metres d’alçada, era regar els jardins del Parc de la Ciutadella i proveir d’aigua la cascada del mateix parc. L’aigua es recollia de la capa freàtica i s’enfilava fins al cim de l’edifici mitjançant motors.

L'aigua, doncs, era al capdamunt de l'edifici. Sota l'aigua hi ha un enorme espai que de seguida es va aprofitar. Així, poc després de construir-se, va acollir el pavelló de mineria de l’Exposició Universal del 1888 (per aquesta ocasió es va construir un pont que unia el dipòsit amb el Parc de la Ciutadella). Després ha estat asil municipal (podeu llegir aquest nom amb unes lletres mig esborrades a l’exterior de l’edifici, a la banda del carrer Wellington), magatzem dels Bombers, arxiu del Palau de Justícia... Amb motiu dels Jocs Olímpics de Barcelona, va acollir una exposició sobre les obres que van realitzar-se a Barcelona per a aquest esdeveniment. Precisament el 1992 va ser quan el Dipòsit de les Aigües va passar a ser propietat de la Universitat Pompeu Fabra. Es va inaugurar com a biblioteca universitària, després de rehabilitar-lo i condicionar-lo, l’any 1999.

L’arquitecte –aleshores es deien mestres d’obres– d’aquest edifici va ser Josep Fontserè (1829-1897), l’urbanitzador del Parc de la Ciutadella, que havia estat una ciutadella militar. Fontserè va projectar el Dipòsit l’any 1874, més o menys a l’època en què també va projectar el Mercat del Born, juntament amb Josep Maria Cornet i Mas –familiar meu; em dic Cornet de cognom per part de mare–. Al Mercat del Born va utilitzar la tècnica, aleshores moderna, dels pilars de fosa, que va desestimar per aquest dipòsit, ja que era arriscat per l’alçada i pel pes de l’aigua.

"Fontserè va calcar l’estructura de la Piscina Mirabilis de Bacoli (prop de Nàpols), de l’època de l’emperador August –detalla la Mercè–. A diferència de l’edifici romà, va decidir col·locar el dipòsit damunt de l'edifici, cosa que va permetre obrir finestres a l’interior", m’explica mentre entrelluquem una zona en la qual la protagonista és la pols: està encara per rehabilitar, i no hi ha data per fer-ho. Aquesta zona és més o menys una tercera part del dipòsit.

Es diu que Antoni Gaudí (i Cornet -també familiar meu, llunyà-), quan era estudiant d’arquitectura, és qui va fer els càlculs d’estructura de l’edifici. I ho va fer tan bé que va aprovar una assignatura sense haver de tornar a classe.

Estem ara en un altell, que té força racons amb taules per estudiar, on pràcticament no et veu ningú. "Tots els elements de la biblioteca –les prestatgeries, les escales....– només freguen els murs. No n’hi ha cap que toqui l’estructura original. D’un dia per l’altre podria quedar tal com era el dipòsit als inicis.

Els arquitectes que van fer la rehabilitació, Lluís Clotet i Ignasi Paricio, no van ser gens invasius. Una de les poques excepcions són les diverses lluernes que van fer perquè hi entrés la llum natural. A més, per minimitzar possibles problemes amb l’aigua, van reduir la capacitat del dipòsit dels 10.000 metres cúbics a menys de la meitat: 4.000. "Hi havia filtracions i, finalment, es va decidir buidar-lo. Ara al terrat de l’edifici s’hi estan instal·lant plaques fotovoltaiques", m’explica la Mercè mentre em fixo en uns quantes enciclopèdies, una espècie en extinció (al món de fora de les biblioteques).

A l’altell hi veig exposades algunes fotos antigues. La que em crida més l’atenció és una en blanc i negre en què hi ha una vintena de persones en una barca de rems. Naveguen pel dipòsit d’aigua. Com que era aigua per al reg i no per beure, no hi havia problema. Es diu que els diumenges, Josep Maria de Porcioles, l’alcalde de Barcelona que més temps va ocupar aquest càrrec durant el franquisme, feia aquests passejos amb barca.