Símbol de les reserves d’aigua del país

El campanar de l’església de Sant Romà de Sau (segle XI, d’estil romànic llombard), que treu el cap per damunt de l’aigua, és probablement el principal símbol de la situació dels recursos hídrics del país, tant quan hi ha sequera com abundància d’aigua. Ens diu com estem de reserves d’aigua a Catalunya.

"He vist el campanar totalment submergit (al temporal Glòria, l’any 2020; s’hi posava una boia per tal que les barques l’evitessin) i també bona part de les cases del poble, quan hi ha hagut molt poca aigua. A l’última sequera el pantà va arribar al 1,5% de la seva capacitat. Es veia la part més alta del pont que travessava el riu cap a l’antic poble. Tothom deia que per la pressió de l’aigua el pont estaria derruït, i encara hi és", m’explica a la vora del pantà, a tocar del club nàutic, Meritxell Font, informadora del municipi i historiadora, que fa visites guiades a l’antic poble de Sant Romà –que va ser inundat per la construcció de la presa–, sobretot quan el nivell de l’aigua és baix. La seva família residia a Sant Romà. El seu pare hi va viure fins als set anys. "Va ser una mort lenta", m’explica el pare, Àngel Font. "Feia molt de temps que se’n parlava. Ningú tocava ni una sola teula de casa seva, perquè sabien que estaven sentenciades", comenta l’Àngel. "Ens feia il·lusió tenir una casa nova", recorda. "Abandonar aquell indret no va ser un drama", diu l’Àngel, que té força records nítids i bonics de la seva infantesa a Sant Romà: va fer la primera comunió a l’església, solia anar-se a banyar al riu, a pescar-hi...

El periodista Miquel Macià explica al llibre Història de la construcció del Pantà de Sau, de Joan Lagunas, que el van visitar uns periodistes alemanys: volien parlar amb "supervivents" de l’antiga vall de Sau perquè expliquessin com havien patit. En van entrevistar uns quants i tot seguit van llençar les gravacions a les escombraries. Els "supervivents" no enyoraven la seva vida a Sau. Deien que si s’hi haguessin quedat, llaurant i pasturant, s’haurien perdut tot el que la vida, a fora, a la plana de Vic, els havia donat. No hi va haver reportatge.

"En un calaix del meu avi vaig trobar aquesta foto", em diu la Meritxell, tot mostrant-me una imatge en paper, en blanc i negre, en què s’hi veuen teules i bigues amuntegades. "Tot això era de les cases. Estava a punt per ser venut o reubicat". El poble es va desmantellar, doncs. Amb l’excepció de l’església. Es va anar apagant. Van anar marxant, al llarg de vint anys, "els fumats". Se’ls deia així, als habitants de Sant Romà de Sau: la ferum del foc de les carboneres els impregnava la roba i la pell. La feina de fer carbó vegetal, sobretot amb llenya d’alzina, era molt estesa. "A l’hivern, m’explicava el meu avi, arreu es podien veure les columnes de fum que sortien de les carboneres", diu la Meritxell mentre passa ben a prop una llanxa que arrossega un individu fent esquí aquàtic, i cau. Penso en el mal que s’ha fet. En una caiguda d’esquí aquàtic, l’aigua sembla pedra.

Abans de la presa, la vall de Sau era una zona aïllada i de difícil accés. Havia estat refugi de bandolers els segles XVI i XVII. Hi vivia el segon d’en Serrallonga, Jaume Malianta, “el fadrí de Sau”. El bandolerisme explica per què en algunes de les cases del poble hi havia corredors subterranis.

Sau, Susqueda i el Pasteral funcionen com si fos una sola presa, ja que estan encadenades o en cascada. El pantà de Sau va fer-se per quatre motius: regular les avingudes del riu Ter (i així evitar inundacions a Girona), emmagatzemar aigua i garantir-ne per a ús industrial i de reg a la zona (fins aleshores s’obtenia de petites séquies), abastir d’aigua potable Barcelona, l’àrea metropolitana i part de la Costa Brava i Girona, i produir energia hidroelèctrica.

El tram de riu on es va decidir ubicar era conegut com el “congost dels remolins”. Era estret, amb grans desnivells. L’aigua hi passava amb força. Tot plegat era ideal per a la construcció de la presa. A més, tant el llit com els marges del riu eren de roca granítica (dura, compacta, resistent, òptima per a la fabricació de ciment).

El pantà va començar-se a planificar al segle XIX. Poc després del final de la guerra civil, el 1942, van iniciar-se’n les obres. Als inicis els treballadors eren presoners. Les presons estaven pleníssimes i en van treure uns quants per fer obres públiques.

Instal·lats al "Campamento del Ter", comandat per un capità de l’exèrcit, amb la col·laboració d’un escamot de falangistes, els treballadors feien jornades de treball extenuants. Les condicions de treball eren pèssimes i el menjar, de supervivència. Les mesures de seguretat eren insuficients –o inexistents–, i els accidents, silenciats.

El 13 de setembre (dimarts 13!) del 1963 les "autoritats" van ordenar tancar del tot les comportes. El pantà es va omplir força ràpidament. Feia dies que persistia un típic episodi tempestuós de finals d’estiu, de manera que el Ter baixava gros i la ciutat de Girona corria un perill evident de patir perilloses inundacions. Era ben viva encara a la memòria el terrible aiguat del Vallès del 1962, que va causar moltes víctimes mortals.