La solidaritat autèntica no és donar el que em sobra sinó compartir el que necessito

On estiuejo, un poblet de l’Alta Anoia que havia estat abandonat i a l’hivern hi viuen menys de deu famílies, hi ha des de fa anys un edifici a mig fer. Les obres es van aturar no se sap per què. Sort que van treure la grua, perquè era un perill.

Pràcticament no hi ha cap poble de Catalunya que no tingui edificis a mitges. A Torrebesses, al segle XIX, l’església "de tota la vida" havia quedat petita i van decidir fer-ne una de nova. Però es va quedar per acabar, sense sostre. “L’església que va matar el fred", li diuen. Sí: una intensíssima gelada, l’any 1870, va matar les oliveres i va arruïnar els veïns. A l’aturada sine die del projecte va "ajudar-hi" la revolució La Gloriosa i la Primera República: era una època convulsa. Ara la "nova" església seria massa gran? Potser sí. Eren altres temps.

"L’església que va matar el fred" és un dels elements d’interès del patrimoni cultural de Torrebesses. N’hi ha molts més: un castell –que depenia de la Cartoixa d’Escaladei; ara és casa rural–, una església romànica –amb un retaule gòtic– i alguns casals renaixentistes i barrocs que constitueixen la Vileta, nucli antic del poble, més enlairat. I, per descomptat, els aljubs (dipòsits d’aigua excavats a la roca, amb una cúpula de pedra seca).

He quedat amb l’alcalde del poble, Mario Urrea, per visitar els aljubs. N’hi ha una cinquantena a Torrebesses! Amb el seu Nissan totterreny "trontollem" per camins rurals mentre m’explica coses d’aquest municipi del Segrià que ell governa des de fa anys. És essencialment agrícola i ha anat perdent població, tot i que ara la corba està més o menys estabilitzada. "Havia arribat a tenir 1.000 habitants, i ara en té 280 mal comptats", em diu el Mario. El poble té una escola, amb una vintena de nens. Ai, que perilla!

El paisatge és ben sec i trencat. S’hi combinen terrenys de cultiu i altres d'erms. Hi veiem terrasses plenes de vegetació que ens diuen que abans el conreu era més estès.

"Durant gran part del segle XX Torrebesses era independent hídricament. Un pagès, quan sortia de casa a conrear els camps, no tenia necessitat de portar aigua, ni per a ell ni per als animals; a la seva finca o molt a prop hi tenia una bassa o un aljub on poder hidratar-se", m’explica el Mario Urrea, un autèntic activista del poble. Ha aconseguit que Torrebesses tingui un Centre d’Interpretació de la Pedra Seca.

Arribem a un dels aljubs preferits del Mario, el del Ribot. Fico el cap a través d’una porteta per confirmar que té aigua. Doncs sí, veig que l’aigua es troba força amunt. Hi veig una corriola, per extreure’n. "No hi ha cap galleda, oi?", li dic al Mario. "No, pel vandalisme no es deixa cap galleta" (sí, aquí en diuen galleta).

"L’aigua dels aljubs és aigua de la pluja. Era només per beure persones i animals. No per regar", diu el Mario. "Es fan servir ara, els aljubs?", li pregunto. "Només per abeurar els gossos", em respon.

"De vegades queien animals, a l’aigua. Per rescatar-los hi havia un pal", afegeix.

Som en una zona amb força vista, plena de pins ("espècie invasora!", remarca el Mario). En una cota inferior veiem una cabana de volta, un dels elements d’arquitectura popular que més em fascinen. Fetes de pedra seca, estan mig soterrades (només tenen façana i parets laterals; la volta del sostre està coberta per terra). La seva funció és aixoplugar persones i animals. N’hi ha un munt, escampades per Torrebesses.

L’aljub del Ribot té al costat una cadolla (un clot a la roca que té aigua de la pluja, i això que fa dies que no plou). Cogulla, en diuen en altres indrets. Com que els animals hi van a beure, les cadolles són trampes per poder-los caçar. Només cal estar amagat darrere unes branques... i esperar a caçar-lo! Un dels sistemes per atrapar un animal que va a beure a una cadolla és col·locant una pedra –una lloseta– damunt d’un entramat de bastonets. Quan l’animal els toca, la pedra li cau al damunt.

Tot seguit anem fins a un altre aljub, més a prop del poble. Li diuen l’aljub del maño. Es troba en pitjor estat del que hem vist abans, però té un nou element: una pedra a dalt, col·locada verticalment. Caramull, se’n diu. Indicava que qui volia podia agafar aigua.

Els aljubs eren privats i, per tant, per al consum del propietari. De tota manera, sembla que si es col·locava un caramull a la part central de la cúpula, això indicava als passants que podien agafar aigua. Vet aquí una bona lliçó de solidaritat: no donar el que em sobra sinó el que necessito.