Ha tornat l’aigua a la cascada de Gaudí

El jove arquitecte Antoni Gaudí feia "petites obres", com la reforma del teatre de Sant Gervasi. O la Casa Vicens. D’aquesta preciosa residència d’estiueig del barri barceloní de Gràcia, avui Patrimoni de la Humanitat de la UNESCO, va dissenyar-ne una cascada d’obra i ceràmica, amb un arc parabòlic. L’aigua queia entre la vegetació fins a un petit estany, que servia de safareig. Alguns s’hi banyaven (tristament, una nena petita s’hi va ofegar). Però el jardí es va empetitir a causa de la pressió immobiliària i la cascada va ser enderrocada l’any 1945. També va desaparèixer una petita capella.

"A la Casa de la Vila de Gràcia hi havia els plànols originals de la Casa Vicens. Al meu despatx vam fer una reunió per explorar les possibilitats de reconstruir la cascada", m’explica Daniel Giralt-Miracle, historiador i crític d’art, especialista en Gaudí. "Innocentment vaig presentar la proposta a Aigües de Barcelona, i de seguida em van dir que sí", recorda en Daniel. La nova cascada es va instal·lar al Museu de les Aigües, ubicat a la Central Cornellà, que des del 1909 capta aigua i la bombeja cap a Barcelona i l’àrea metropolitana. La cascada és un dels principals atractius del jardí del museu. Està feta amb 27.000 maons i 3.000 rajoles. Té les mateixes dimensions i es va fer amb les mateixes tècniques i els mateixos materials que l’original. Fins i tot es va respectar el "ritme dels totxos": se sabia quins es posaven primer i quins després. Tan sols hi ha una diferència: ara es reaprofita l’aigua (un circuit tancat n’evita el malbaratament). Ah! I allà –a la Casa Vicens– li deien font, i aquí –al jardí del Museu de les Aigües– se li diu cascada.

Soc ara davant de la cortina d’aigua que cau d’aquesta magnífica cascada, que durant uns anys ha estat seca. El confinament causat per la covid-19 va fer tancar el museu uns mesos, però el tancament es va allargar per fer-hi reformes. I la persistent sequera va fer la resta: la cascada ha estat uns anys sense funcionar. Fa unes setmanes ha "renascut". Només veient-la i sentint-ne el so ja em refresca.

Just al darrere de la cascada hi ha un gran dipòsit d’aigua. Es va fer sense cap criteri estètic. Però aquesta mancança s’ha corregit. S’hi han incorporat unes quantes iniciatives: en una cara –la del darrere de la cascada– hi ha un jardí vertical, i una altra cara està folrada de petites làmines d’alumini, que quan fa vent es mouen tot simulant onades. A més, el cim de l’edifici ara s’aprofita: hi ha plaques solars.

El jardí del museu, temps enrere no visitable, ha anat guanyant protagonisme, com els balcons de moltes cases durant el confinament de la pandèmia de la covid, les platges de Barcelona o les golfes d’algunes llars. Val la pena visitar-lo. No és que complementi la visita al museu, no: n’és una part essencial.

És probable que si passegeu pel jardí vegeu jardiners feinejant. És un espai molt cuidat. No sorprèn que s’hi trobin la mar de bé nombrosos animals: conills, mussols, martinets que venen del riu Llobregat... I una pila d’arbres fruiters: presseguers, pomeres, mandariners, tarongers, llimoners i pruneres. Fins i tot trobareu un arbre que fa mandarines i llimones –sí, sí, tots dos fruits!–. Al costat d’un eucaliptus –arbre que necessita molta aigua; ja no s’instal·la a l’espai públic– hi ha una altra de les principals "peces" del jardí. Es tracta d’una bomba de vapor d’extracció d’aigües vertical, suportada amb columnes clàssiques, coneguda com a “capella”. "Va ser fabricada per l’empresa catalana Alexander Hermanos el 1894 i va ser una de les protagonistes de l’anomenada «revolució de l’aigua» a Barcelona; va incorporar una tecnologia que va permetre modernitzar el sistema de captació i subministrament d’aigua", m’explica David Rovira, historiador del Museu de les Aigües.

M’acosto a un dels pous del jardí. Se sent soroll d’aigua, senyal que està funcionant. És un pou del 1936, d’estil racionalista. "Els pous van a buscar aigua abundant i de qualitat a l’immens aqüífer que hi ha aquí sota. Trenquen la capa d’argila", m’explica Marta Soler, responsable d’activitats educatives del museu, que també ens acompanya.

El pou "estrella" del jardí, de l’any 1909, de l’estil de l’arquitectura de ferro, va ser construït per l’empresa francesa Fives-Lille, que, entre altres obres, va bastir els ascensors de la Torre Eiffel. Baixa fins a trenta metres de profunditat. Inicialment extreia uns 400 litres per segon. Temps enrere bona part de Barcelona bevia de l’aigua d’aquest pou.