La vaga que va aconseguir la jornada de les 8 hores

Les condicions de treball dels qui feien la presa i la central hidroelèctrica de Camarasa eren d’allò més dures. Per intentar millorar-les es va crear un sindicat. Reconegut al principi per l’empresa, va assolir guanys, com el cobrament de quinze dies per acomiadament. Un dia, a l’entrada de l’obra, l’empresa, neguitosa per la força del sindicat, va demanar a la Guàrdia Civil l’escorcoll dels treballadors. Aquests s’hi van negar, i van iniciar una vaga que demanava la fi dels escorcolls i augment de sou, però aviat va incloure com a principal reivindicació la jornada laboral de vuit hores. La vaga va durar gairebé un mes i mig, gràcies al suport de la CNT. Amb els diners que es recollien d’afiliats i simpatitzants, els vaguistes camarasins cuinaven cada dia un ranxo que els permetia subsistir. La lluita es va estendre i va arribar a Barcelona. Va passar a dirigir-se a La Canadenca (nom amb què es coneixia la Barcelona Traction Light and Power, de la qual formava part Riegos y Fuerza del Ebro, l’empresa constructora de la presa de Camarasa). El gener del 1919 s’havia convocat una vaga a Barcelona, que es va avortar per una forta repressió i va portar a presó Salvador Seguí, entre d’altres instigadors. Però el febrer es va reprendre la protesta, anomenada de La Canadenca, que va aconseguir la publicació d’un decret que establia la jornada laboral de vuit hores per a tots els treballadors del país. Gràcies, doncs, a l’espurna de Camarasa es va aconseguir la jornada de vuit hores.

Hem arribat a la central després de passar tres portes. Temps enrere aquestes mesures de seguretat eren impensables. No hi havia quasi cap impediment per accedir-hi. No era estrany que un jubilat de l’empresa hi entrés amb la seva família a saludar els seus excompanys sense cap permís.

En una pista de terra que neix a la carretera que va del poble de Camarasa a l’embassament ja hi ha una barrera. Un cop passada, al cap de poc d’anar amb cotxe, ens aturem per veure un conjunt de cases abandonades. Corresponen al Campament de l’Illa, on residien els directius de la central. Tenien piscina, escola, tenis... i el te preparat a les cinc de la tarda! (el director i altres enginyers eren anglesos). "La meva besàvia materna va aprendre aquí a fer galetes de te. Ella i el besavi –que treballava a la central– hi vivien", explica Marc Miret, actual responsable de la central de Camarasa. El Marc és membre de la quarta generació que ha treballat a la central. I si filem prim de la cinquena: el sogre de la seva besàvia era un guàrdia civil jubilat –amb mostatxo, d’aquells que feien por–, que va fer de listero.

"Què se’n farà de totes aquestes cases?", es pregunta Francesc Rosell, enginyer i assessor energètic, que m’acompanya. El Xavi Segura, meteoròleg de l’ARA, que també m’acompanya, imagina que podrien allotjar escaladors, però de seguida se’n desdiu: "No, els escaladors acostumen a dormir a la seva furgo. Potser per a excursionistes. Aquí hi ha el magnífic congost de Mu, entre altres atractius", suggereixo.

La segona porta que passem és una reixa situada a l’inici del pont que travessa el Segre. I finalment, la tercera, la d’entrada a l’edifici de la central.

La presa va fer-se en un pas estret –esclar, per gastar el mínim formigó–, allà on hi havia un pont (el Pont del Diable) sobre la Noguera Pallaresa, just abans de l'aiguabarreig amb el Segre. Com que era un lloc de difícil accés van necessitar un funicular i uns cables aeris per traslladar el material d’una banda a l’altra de l’obra. I com que no hi havia cap esplanada van haver d’excavar la roca, "van fer un disseny vertical, en pisos. Cada part del cicle productiu està en un pis", apunta Rosell.

"El personal especialitzat que va fer el pantà de Sant Antoni, a Tremp, va venir després a fer el de Camarasa", explica Miret quan som a la sala d’alternadors. Em fixo en les escales: n’hi ha dues de cargol, molt boniques, que segur que són originals. I una altra ben vertical, més moderna, que permet accedir al primer pis.

Dins la central hi ha una interessant exposició titulada Camarasa, 1917-1923. Temps d’avenços tecnològics i lluita obrera, comissionada per la historiadora Dolors Domingo. La mostra ofereix curiositats de la construcció de la presa, com ara les filtracions que hi va haver, que es van tapar amb un material molt resistent a l’aigua. I un munt de dades. Llegim que la presa es va construir els anys 1918 i 1919. "Avui amb aquest temps no tindríem ni aprovats els estudis i informes que es requereixen per fer projectes infinitament menys agressius, però totalment imprescindibles, com un parc solar o un parc eòlic", diu el Francesc.

Som de nou al pont que travessa el Segre. És curiós: porta més aigua l’afluent, la Noguera Pallaresa –on hi ha la presa i la central–, que el Segre –on hi ha una minicentral–. El canal Segarra-Garrigues, i el canal d’Urgell, Segre amunt, ja s’han menjat part de l’aigua.

Finalment, fem uns pocs quilòmetres de carretera per veure el pantà, enorme. Allí el Marc subratlla que aquesta aigua és principalment (un 90%) per al reg dels cultius. El Francesc advoca perquè els pantans catalans juguin un paper clau en l’emmagatzematge de l’energia. "Cal fer, allà on sigui possible, que les centrals hidroelèctriques siguin reversibles", diu. És el moment de la veu dels experts. "Els embassaments catalans de la Confederació Hidrogràfica de l’Ebre, com aquest de Camarasa, també van patir de valent la sequera, tot i que van començar a millorar abans que els de les conques internes, i ara superen el 80%. Vam passar d’un extrem a l’altre en tan sols un any i escaig. Això és el que provoca el canvi climàtic –reflexiona el Xavi–. L’última sequera ha estat l’últim avís. Cal apostar cada cop més per aigua regenerada o de les dessalinitzadores. L’objectiu –i l’únic camí que tenim– és clar: no dependre de la pluja per no tornar a patir".