Xinxes? No, heroïnes!

El Ter és un dels rius més «treballadors» del país. Només al Ter Mitjà (de Ripoll al pantà de Sau) s’hi compten 35 fàbriques. Totes han deixat de funcionar? En veure-les sense ningú pot semblar que sí, però la resposta és: no. Ja no transformen cotó en fil –com van fer quasi totes–, amb la força de l’aigua, però amb les mateixes turbines fan electricitat.

Aquest és el cas de la colònia Rusiñol, que avui visito. És la darrera del Ter Mitjà que va estar en funcionament per fer fil: fins a l’any 2010. En realitat va deixar de fer-ne durant molts anys, però un grup d’emprenedors van reactivar-la l’any 1980 com a fàbrica de fil.

Ara bé, les coses s’han posat difícils. "Cada cop tenim menys aigua per turbinar, i generem menys electricitat, i menys ingressos", revela l’Ernest Claramunt, un dels socis de la colònia Rusiñol, que va reobrir-la. "El problema és que l’administració incrementa el cabal ecològic, i ho fa a canvi de compensacions... que no arriben mai", em comenta Claramunt.

Soc en una enorme nau de la segona planta, la superior, de la fàbrica Rusiñol, situada als afores de Manlleu. Manté intacta la seva essència original. Té un munt d’elements típics de les naus fabrils del Ter: còdols a les parets, bigues de fusta, terra de cairons, pilars de ferro, obertures grans, restes de l’embarrat... En veure-la buida, també pot semblar que ja no s’utilitza. Però sí que s’utilitza! "S’hi fan casaments i moltes altres activitats. Els estrangers són els que més la demanen", comenta l’Ernest.

Fem un recorregut pels espais de la fàbrica. Temps enrere el soroll era eixordador. Ara hi regna el silenci. Passem pel costat d’un rètol "d’època" (en català prefabrià, i lletres arrodonides, d’estil modernista) que diu "No’s permet l’entrada" i per una petita sala plena d’eines. Que bonic que fan totes ben endreçades, penjades a la paret.

"Els obrers no volien que les dones treballessin a la fàbrica, i l’amo també tenia reticències, però va veure que li sortia a compte... perquè els pagava menys. Al canviar la selfactina per la contínua, la mà d’obra femenina esdevé majoritària", m’explica Pere Casas, director del Museu del Ter, i recorda que "els perills de les dones a la fàbrica –problemes respiratoris, artrosi, assetjament sexual...– han estat invisibilitzats".

A la comarca hi ha una teranyina de camins de dones que anaven a treballar a les fàbriques (sovint en torns de nit). I després els esperava la segona jornada, la de casa: cuinar, netejar, cuidar la família... De Folgueroles a Roda de Ter, el camí que feien les treballadores era conegut com "el camí de les xinxes". Sí, un dels malnoms de les dones –veritables heroïnes– era el de xinxes.

Som en una sala on s’han reunit un conjunt de màquines de la fàbrica. Aquí els guies del Museu del Ter que fan les visites guiades s’aturen una bona estona per explicar el procés de la filatura.

El Pere posa en marxa una màquina contínua, i al cap de poc es trenca un fil. Llavors amb un fre, que acciona amb el genoll, atura el fus on hi ha el fil trencat, i fa un nus per continuar-lo filant. –Veus aquest aparell que hi ha damunt les màquines?– És l’avió, que aspirava el borró que es creava i feia un aire més net, i així es podia treballar amb diferents fibres de manera simultània. "L’avió s’emporta el borró", es deia.

Em fixo en una capsa de cartró a terra que diu "Rusiñol Hilados". Ara us parlaré de quins Rusiñol eren.

Acabem el recorregut al Cau Faluga, l’antic xalet dels amos, que va acollir un restaurant de categoria fins fa pocs anys. Ara està tancat. Llàstima, perquè era un motiu per entrar-hi. Jo, però, tinc el privilegi d’accedir-hi. "Cau Faluga no tenia ni sostre. Estava en molt mal estat. Tota la fàbrica estava molt destrossada quan vam decidir reobrir-la", em comenta Claramunt. "I com és que vau adquirir-la?", li pregunto. S’espera a respondre i em diu: "Va ser una mala idea".

Sortosament, a Cau Faluga s’hi conserva la llar de foc. L’escultor Enric Clarasó, seguint el disseny del seu bon amic Santiago (sí, el pintor i escriptor, genial, tarambana, bohemi, insolent...), amb qui solia sortir de caça i compartia taller a Barcelona, va esculpir aquesta esplèndida llar de foc.

Aquí Santiago mantenia llargues tertúlies a la vora del foc amb els amics. I el seu germà Albert –qui va agafar les regnes de la fàbrica, perquè el Santiago, l’hereu, va triar el camí de l’art– feia reunions amb gent «important», per la seva condició d’industrial i polític de prestigi: va arribar a ser diputat i senador", explica Casas. Efectivament, Albert Rusiñol va ser diputat per Vic i Barcelona, senador per Tarragona, president del Foment del Treball Nacional. I va ser president de l’Associació de Fabricants del Ter.

Al fris central de la llar de foc, on hi ha les quatre barres que simbolitzen el cervell de Santiago Rusiñol, hi ha dos símbols que reflecteixen el dilema que tenia: en un costat hi ha una roda dentada i una llançadora, eines típiques del món industrial –el camí que "havia de" seguir–, i en l’altre una paleta de pintor, que simbolitza el món artístic que Rusiñol estava descobrint. Les fulles que surten dels dos mons són també ben il·lustratives: del "món industrial" surten fulles de roure, arbre que és símbol d’energia i fortalesa, mentre que del "món artístic" surten fulles de llorer, associat a la victòria. A més, hi ha esculpits dos dimoniets, que simbolitzen el teatre, una de les disciplines que va conrear Santiago Rusiñol.

Tot i desvincular-se de la fàbrica, Santiago Rusiñol va estar molt vinculat a Manlleu. El poble i la colònia es veuen reflectits en unes quantes obres seves, com ara La fàbrica, pintura que mostra l’interior d’una factoria amb dones treballant en telers. I de Manlleu va sortir a fer la volta en carro a Catalunya, amb Ramon Casas i un treballador de la fàbrica-. Sí, va voltar pel país, com jo aquest estiu... en unes condicions molt pitjors.