Rugbi
Esports 08/09/2023

10 raons per les quals t'hauries d'enganxar al rugbi

França serà seu d'un Mundial al qual, per primer cop, Irlanda arriba amb opcions de plantar cara a Sud-àfrica i Nova Zelanda

9 min
El capità Siya Kolisi alçant la copa de campions del món.

BarcelonaA França organitzen els Jocs Olímpics l'estiu que ve, però aquests dies poca gent parlarà d’aquesta cita, ja que ara arriba el rugbi. França serà seu del 8 de setembre al 28 d’octubre del Mundial d'aquest esport, una cita que promet espectacle i sorpreses. Els francesos, a més, han aconseguit aplegar una bona generació i, malgrat no ser els principals favorits, s’engresquen somiant en ser per fi campions del món. Abans han perdut tres finals.

El Mundial de rugbi és una cita que els amants d’aquest esport porten anys esperant, però si no n'ets un expert, t’acostem 10 raons per les quals et pots enamorar d’un esport dur dins del terreny de joc i conegut per la festa fora. Bon ambient a les graderies, jugadors i aficionats rivals que es respecten i molta cervesa per regar-ho tot. Es podrà veure tot per Movistar+ Deportes, per cert. Divendres, el partit inaugural serà un plat fort: França contra Nova Zelanda (21.15h). La Marsellesa contra la haka dels All blacks.

1. El somni dels irlandesos.

Per primer cop en la història del torneig, nascut el 1987, Irlanda arriba al capdamunt del rànquing mundial. No havia passat mai, abans. El XV del trèvol, a més, ha guanyat l'últim Sis Nacions sense perdre ni un sol partit. L’equip entrenat per Andy Farrell ha aconseguit aquests últims anys volar més alt que mai. Ha derrotat per primer cop Nova Zelanda, per exemple, en partits amistosos. Ho ha fet dos cops, de fet. Els irlandesos, seguits per una marea verda d’aficionats, busquen ser tot just el segon equip europeu que es proclama campió, imitant l'èxit dels anglesos el 2003. Irlanda, per cert, fins ara no ha arribat mai a les semifinals. Al Mundial, sempre sol fallar. Serà el seu any? De moment, no han tingut sort amb el grup, ja que els toca lluitar contra la vigent campiona, Sud-àfrica, la sempre competitiva Escòcia, Tonga i Romania.

2. La flor d’Escòcia

Irlanda és favorita i Sud-àfrica la campiona. I els dos equips es troben al mateix grup de la primera fase... juntament amb Escòcia. Pobres escocesos, ja que només passen dos de cada grup als quarts de final. Ara, després de dues dècades fluixes, el rugbi escocès ha tornat fort, com ha demostrat al Sis Nacions, on han estat capaços de batre els seus grans rivals, Anglaterra, en tres dels darrers quatre duels directes. L'equip entrenat per Gregor Townsend debuta precisament contra els vigents campions, Sud-àfrica. Ara, mai abans en un mundial han derrotat cap equip gran del sud. Ni Sud-àfrica, ni Nova Zelanda, ni Austràlia. Aquest any, però, confien en poder fer-la grossa. Fins ara, només han jugat unes semifinals, un llunyà 1991. ¿Serà l'any en que el Flor d'Escòcia soni de nou en unes semifinals?

3. Els All Blacks

Un estudi nord-americà explicava fa uns anys que les marques esportives més reconegudes del món eren la samarreta de la selecció de futbol del Brasil, el Barça i la samarreta negra dels All Blacks. Estudis que no tenen per què ser certs, però que serveixen per indicar el pes de la selecció de Nova Zelanda. Campions del primer Mundial el 1987, els All Blacks no han aconseguit guanyar tants Mundials com sembla. En porten tres, però quan arriba la Copa del Món solen fallar més del que la gent és pensa. A més, mai abans havien arribat a un Mundial ocupant el quart lloc al rànquing internacional de seleccions. Malgrat dominar gairebé tots els test internacionals, han patit algunes derrotes de les que fan mal, com aquella a la semifinal de fa quatre anys contra els anglesos o alguns amistosos en els últims mesos. Ian Foster, que deixarà després del Mundial el seu càrrec de tècnic i els cedirà a Scott Robertson (que ha brillat amb els Crusaders), dirigeix un grup ple de talent que ha guanyat el torneig de l'hemisferi sud, tot i que una derrota molt clara amb Sud-àfrica fa pocs dies ha posat en estat d'alerta un equip que només pot guanyar. Tot el que no sigui fer-ho, farà mal.

4. Les seleccions polinèsies

Tres petits estats, que junts tenen menys habitants que Barcelona. I sempre participen als Mundials. Cal estimar Fiji, Samoa i Tonga, on l'esport nacional és el rugbi. De fet, Fiji ha guanyat dues medalles d'or als Jocs Olímpics gràcies a la modalitat de rugbi amb 7 jugadors. Diuen que els missioners anglesos van portar el rugbi a aquestes illes, profundament religioses. I que al tenir cocos a les palmeres, els nens van començar a aficionar-s'hi, fent servir cocos, si calia. A Samoa i Tonga, a més, tenen una de les mitjanes més altes de gent grassa. Són gent molt voluminosa, així que fer esport és clau per a la salut. Tenir gent gegant els ajuda a tenir força i cames per competir contra estats gegants. Aquest any Fiji hi arriba en forma, després de sorprendre els anglesos... a Anglaterra. Fiji, amb menys d'un milió d'habitants, vol ser als quarts de final. Samoa, que té 210.000 habitants, competirà bé. I la petita Tonga, amb un estat tocat per un tsunami l'any passat, intentarà plantar cara amb tot just 100.000 habitants.

5. Les danses de guerra

Tant a les tres seleccions polinèsies com a Nova Zelanda, existeix la tradició de fer una dansa abans dels partits inspirada en les dels guerrers locals. La haka dels All Blacks de Nova Zelanda és la més coneguda de totes, malgrat que molta gent desconeix que va començar gairebé en un to burleta, quan fa més d’un segle els jugadors de l’equip, tots blancs, imitaven els balls dels maoris que havien estat derrotats als camps de batalla. Amb l’arribada de jugadors maoris a l’equip i l’obertura del debat a la societat de Nova Zelanda sobre el paper dels pobles originaris, es va passar de fer una imitació dolenta a intentar executar a la perfecció les danses que els maoris feien abans de les batalles. De fet, la paraula haka defineix el fet, però els jugadors tenen dues hakes diferents que poden fer abans del partit en funció del grau de motivació. La més famosa és el Ka Mate, compost al voltant del 1820 pel cap maori Te Rauparaha. La segona és el Kapa O Pango, una versió encarregada per a l'equip, més moderna, amb un final agressiu en què el capità fa amb el dit el gest de degollar el rival.

A Fiji, la tradició és fer el cibi. Inspirat en danses de guerra, es va fer servir per primer cop el 1939 quan es van enfrontar a Nova Zelanda. I els jugadors locals van voler plantar cara a la haka dels All Blacks. El 2012 es va arribar a fer una dansa diferent, coneguda com a Bole, que tenia una lletra molt violenta. Va durar poc i es va tornar al cibi. A Tonga, la dansa s’anomena Sipi Tau, mentre que Samoa fa servir la Siva Tau, creada el 1991 per jugar el segon Mundial de la història per reemplaçar el Ma'ulu'ulu Moa, una dansa més lenta. Quan s’enfronten seleccions polinèsies, és un espectacle veure les danses cara a cara, amb tots els jugadors, titulars i suplents ballant-les. La Federació Internacional ha prohibit que durant la seva execució els equips s’acostin a menys de 10 metres. De vegades, com en un França - Nova Zelanda, els francesos havien decidit demostrar que no tenien por acostant-se a un sol pam dels seus rivals.

6. La tradició dels himnes

Els himnes són ben curiosos. No deixen de ser un acte d’exaltació patriòtica una mica exagerat, però en el rugbi ja formen part dels rituals previs als partits. A més, sembla que gairebé totes les seleccions importants tenen himnes que semblen creats per ser cantats amb passió abans dels partits. Al rugbi, és normal veure jugadors que ploren mentre canten els himnes. Han patit molt fins a arribar a ser internacionals. Els que més ploren sempre són els argentins, semifinalistes el 2007 i el 2015, cantant la lletra escrita per Vicente López i Planes, un polític amb sang catalana. Els italians també s’emocionen molt. A part, sempre cal estar atents amb el preciós La terra dels meus pares dels gal·lesos, la Flor d’Escòcia i el fet que els irlandesos canten dos himnes. ¿La raó? Al rugbi, Irlanda de Nord i La República d’Irlanda juguen plegats. Un fet sorprenent, ja que un territori britànic competeix amb un país estranger. Al rugbi, doncs, Irlanda és una sola illa, tal com somia tanta gent. Per aquesta raó sonen dos himnes: el de la República irlandesa i el Ireland’s call, cançó encarregada el 1995 per donar veu a les dues Irlandes unides en una selecció. Aquest, per cert, serà el primer Mundial de la història on es cantarà God save the king. Ja que fins ara els anglesos tenien reina, no pas rei. Els irlandesos en canvi, no tenen rei.

7. Japó i l’efecte Pep Guardiola

En els darrers Mundials, una selecció ha sorprès: el Japó. El 2015 van quedar-se a un pas d’arribar als quarts de final, i van aconseguir un històric triomf contra els sud-africans. El 2019, com a amfitrions, van superar la fase de grups per primer cop. Ho han fet amb una aposta decidida que cuida l’esport universitari, la disciplina i l’anàlisi dels rivals. I amb alguna nacionalització de jugadors australians o sud-àfricans, cal dir-ho. L’australià Eddie Jones, que ara és el seleccionador del seu país, va ser clau amb la feinada que va fer-hi el 2015. Jones, que tenia sang japonesa per part de mare, va imposar un estil en què es movia molt la pilota, ben ràpid i atacant els espais d’una forma diferent. Per inspirar-se, va fer-ho mirant molts partits de futbol d’equips de Pep Guardiola. “És el millor entrenador de futbol, sempre pots aprendre'n alguna cosa. El futbol i el rugbi comparteixen moltes coses: cal moure la pilota cap als espais. I el seu Barça tocava la pilota com ningú”, afirma. La seva Austràlia aposta ara per aquest estil. I el Japó, si vol seguir sorprenent, haurà de derrotar els anglesos o els argentins. Complicat.

8. La ferida europea

El Mundial no es va crear fins al 1987, bastant tard. Abans hi havia gires internacionals per enfrontar els equips europeus, que ja tenen el Sis Nacions, amb les grans potències de l’hemisferi sud, que també juguen un torneig anual entre elles. Des de la creació del Mundial, només un equip europeu ha aconseguit guanyar, Anglaterra el 2003 amb el famós drop de Johnny Wilkinson contra els australians. La resta de tornejos han estat guanyats per Nova Zelanda (1987, 2011 i 2015), Sud-àfrica (1995, 2007 i 2019) i Austràlia (1991 i 1999). Austràlia porta bastant malament portar tants anys sense guanyar, però fa pinta que la seva sequera continuarà, veient els seus resultats els darrers anys. En canvi, els vigents campions, Sud-àfrica, arriben en forma després de guanyar un amistós a Nova Zelanda.

Anglaterra, l’única selecció europea que ha guanyat el Mundial, no hi arriba en forma. Tot i ser la vigent subcampiona, ha perdut un test amb Fiji i sembla una mica perduda. Ara, quan arriba el Mundial, el XV de la rosa sempre sol millorar. I el seu grup no és el més difícil. ¿I els gal·lesos? Sempre competitius, poden arribar als quarts de final si superen un grup amb Austràlia i Fiji com a rivals. No podem descartar-ho. El 2019 ja van ser a les semifinals.

9. La França de Dupont

França sol rendir als Mundials. Ja al primer, el 1987, va arribar fins a la final en una exhibició del seu rugbi champagne, passant la pilota a gran velocitat, amb moviments corals. A França, el rugbi és fort especialment al sud, on va néixer aquest estil de joc vistós, magnífic. En els darrers anys, però, França ha anat nacionalitzant jugadors polinesis, o buscant-ne a Nova Caledònia, per afegir múscul al seu joc. La selecció entrenada per Fabien Galthé porta anys preparant aquesta cita i als Sis Nacions del 2022 va aconseguir guanyar, tot i que aquest any no han pogut amb els irlandesos. El seu capità, el magnífic Antoine Dupont, està en un gran nivell de forma. Així que aspiren a tot amb un equip on malauradament no hi ha cap jugador català, ni cap que jugui a l'USAP de Perpinyà. Sí que hi ha exjugadors de l'USAP, com Bastien Chalureau, qui ha provocat un bon incendi amb uns comentaris racistes, o Melvyn Jaminet. Ara, si mires el lloc de naixement de tots els convocats, la gran majoria segueix sent nascuda al sud del país, amb alguns bascos inclosos. A França, el rugbi és cosa d'aquestes terres. El seu grup tindrà un gran duel contra Nova Zelanda. Si derroten els italians, haurien de ser als quarts de final fàcilment, tot i tenir algunes baixes importants.

10. Els 'springboks'

Fa quatre anys, Sud-àfrica ja va aconseguir trencar pronòstics guanyant el Mundial a la final contra els anglesos. Ara hi arriben amb una fornada interessant de jugadors. Els springboks, nom d'un antílop local, sempre competeixen, després d'haver aconseguit que el rugbi sigui un símbol en un país complicat. Els springboks busquen el seu quart Mundial. El primer va ser el famós del 1995, quan el rugbi, un esport de blancs, va servir per unir un país que estava a un pas de la guerra civil quan Nelson Mandela es va posar la samarreta de l’equip per animar-los. Llavors, amb un sol jugador negre a l’equip, van derrotar la temible Nova Zelanda de Jonah Lomu donant una gran sorpresa. Ara la selecció barreja races i llengües, com el seu himne. Un himne cantant en cinc idiomes diferents, el xosa, el zulu, el sesotho, l'afrikaans i l'anglès. L'equip sud-africà uneix tradició amb modernitat, ja que la dupla formada per l'entrenador Jacques Nienaber i el director esportiu Rassie Erasmus ha introduït el big data per revolucionar la forma de fer servir els canvis, per garantir un nivell més intens de joc.

stats