LLIGA DE CAMPIONS

El Barça derrota els seus fantasmes i s’acosta a les semifinals

Un gol de Shaw en pròpia porteria dona el triomf a un Barça solvent en defensa

Luis Suárez i Leo Messi / REUTERS

Un any després de la desfeta de Roma, el Barça va conquerir per primer cop Old Trafford (0-1). Un pas de gegant cap a les semifinals i cap a un triplet que apareix cada nit als somnis dels barcelonistes. Un triomf estrany, perquè no va tocar patir en defensa, tot i que el Barça, per moments, va caure al parany dels nervis i la pressió de ser favorit, cosa que li va fer perdre la pilota i va mantenir el Manchester United amb vida.

Cada estadi batega d’una manera diferent. Cada estadi té una vida pròpia, com si fos un animal salvatge. I quan et toca jugar com a visitant, has de fer-te fort, sense deixar-te espantar. Old Trafford s’engresca fàcilment. Cada centrada, cada córner, se celebra amb càntics d’una parròquia que ha vist tants cops com els seus guanyen partits en l’últim minut, que ha après a tenir fe. Només així es pot entendre que un Manchester United tan inferior s’hagi carregat el PSG i tingués el coratge de sentir-se amb opcions de desfer-se del Barça. Un acte de fe d’un club que s’ha acostumat a ser gran i ara no sap actuar quan s’adona que els rivals han crescut més que ell.

Rivals com el Barça, que no es va acabar de creure la seva superioritat a Old Trafford. Valverde, de mica en mica, ha anat dotant d’una personalitat pròpia un Barça més conservador que en versions passades. Després del 0-1, de fet, el conjunt blaugrana va centrar-se en protegir el tresor del gol fora de casa, com si la consigna fos clara: valia més guanyar 0-1 que no pas animar-se a buscar una golejada i cedir espais que permetessin als anglesos empatar. Un Barça pràctic i solvent, però sense la capacitat de deixar sense arguments els aficionats rivals. El Barça no es va posar a ballar al mig de la gespa, movent la pilota i amagant-la al rival, com va fer a la final de Wembley del 2011. I així, l’equip català va permetre als anglesos continuar creient-hi, tenint fe. De fet, el 0-1 va arribar després d’una d’aquelles jugades en què tots els blaugranes, com si fossin treballadors fitxant quan surten de la feina, van tocar la pilota. Més de dos minuts de tocar i tocar, fins a trobar el forat que va acabar amb el 0-1 de Shaw en pròpia porta. Però després del 0-1, el Manchester United va aconseguir per moments fer del balcó de l’àrea catalana el seu hàbitat, tot i que no va poder xutar entre els tres pals d’un Ter Stegen que s’ho mirava tot seriós. El United no va tenir mai prou talent per superar un Piqué imperial. Però el Barça, després de donar el primer cop, va començar a perdre la pilota una vegada i una altra, com si tingués por de cometre els errors del passat als quarts de final. El Barça no només va derrotar el United, també va lluitar contra els seus fantasmes. I per poc no acaba espantant els seus aficionats.

Múscul contra talent

Valverde havia apostat per un equip més ofensiu que no pas un Manchester United amb molt de múscul però sense el talent de Juan Mata o Ander Herrera, suplents. Amb Nelson Semedo a un lateral per aguantar les curses dels laterals anglesos, el Barça va sortir a manar, però un cop va fer el 0-1, ja als 8 minuts de joc, va centrar-se en fer sortir de polleguera un Manchester United sense imaginació quan atacava. I per fer-lo sortir de polleguera, li va donar la pilota molts cops. I alguns equips no saben què fer-ne, de la pilota. El resultat va ser un primer temps amb un sol xut a porteria entre els dos equips, un de Coutinho que hauria pogut significar el 0-2. Ni tan sols el gol havia estat un cop de cap de Suárez entre els tres pals, ja que Shaw l’havia desviat, cosa que li impedia a l’uruguaià marcar, per fi, fora de casa a la Champions. Un partit dur i intens, dels que agraden a Anglaterra i no s’acaben de pair tan bé al Camp Nou.

El Barça volia guanyar per primer cop a Old Trafford i ho va fer. Volia marcar fora de casa i esborrar el record de les frustracions dels desplaçaments a Roma, Torí, Madrid o París. I ho va fer. Però sempre va fer la sensació que estava tan concentrat en defensar el botí del 0-1 que se centrava en no prendre mal, sense intentar deixar KO el Manchester United ja al partit d’anada. Els anglesos, per moments, van semblar que feien molt més del que podien fer, amb aquesta plantilla i contra el Barça. El Barça, en canvi, feia la sensació de poder fer molt més. I, malgrat tot, sempre va ser millor que els anglesos, molt limitats tècnicament i sense atreviment en la proposta de Solskjaer. Un rival dur, que va repartir estopa, amb un cop de braç de Smalling que va deixar sagnant Messi sobre la gespa. Però el col·legiat Rocchi no va ni amonestar el central dels red devils. El United tenia múscul i cor. Fe i cames. I es va posar a córrer amunt i avall, pressionant, recuperant la pilota i assetjant un Barça que, sense la pilota, és més terrenal.

L’equip de Valverde no volia córrer mai riscos i deixava els davanters sempre en inferioritat contra els defenses del Manchester United, cosa que els condemnava a haver de marcar en genialitats individuals. Però no sempre estàs tan fi. I, malgrat tot, el Barça va tenir les seves ocasions, gairebé sempre després de cuidar la pilota. Valverde, que va donar descans a Arthur i Coutinho, massa desconnectats del joc, per donar minuts a Sergi Roberto i a un Vidal sempre guerriller, va saber aturar tots els atacs del Manchester. El United es va quedar sense benzina, lligat de mans i peus pel pas, sempre inexorable, del rellotge, i el doble canvi de Valverde, que va permetre als blaugranes deixar de perdre tant la pilota. I ja se sap que amb la pilota als peus el Barça sempre fa més bona cara. De fet, quan la va cuidar millor, va fer un gol. I quan la va recuperar, va defensar millor per aconseguir un triomf que enlaira els somnis del barcelonisme.

Més continguts de