BARÇA

Messi obra un nou miracle al seu temple (3-0)

Dos gols de l’argentí acosten la versió més defensiva de l’equip de Valverde a la final

Messi i Luis Suárez celebrant el primer gol de l'argentí contra el Liverpool / LLUÍS GENÉ / AFP

Amb les ungles, amb les dents, amb el cor. El Barça va saber defensar amb la mateixa passió amb què els nens defensen la seva joguina més valuosa. Va saber resistir al Camp Nou contra un Liverpool que va posar la por al cos als aficionats blaugrana, però que va sortir del Camp Nou amb la cua entre les cames, ja que Messi juga de blaugrana i no pas de vermell. El Barça va defensar tot esperant que Messi fes de les seves: l’argentí va marcar dos gols que acosten l’equip a la final del Wanda Metropolitano, va recórrer nous camins sense la pilota i va pregar cada cop que Ter Stegen feia grans aturades. A la segona part el Barça va defensar com va poder un 1-0 i va acabar trobant un triomf per 3-0 gràcies a les genialitats de Messi. Jürgen Klopp deia que el Camp Nou no era un temple. Potser té raó, però Messi és el sacerdot que aconsegueix que s’obri el cel quan més tapat sembla. L’argentí obra miracles canviant partits, sorprenent. El seu segon gol, un xut de falta espectacular, ja forma part de la història del club. Semblava impossible fer gol des d’aquella distància. Però Messi no coneix la paraula impossible.

I això malgrat que la mirada de l’argentí es va alçar cap al cel de Barcelona més d’un cop durant el partit, per agafar aire i, acte seguit, doblegar l’esquena per descansar amb les mans sobre els genolls. Fos, l’argentí aprofitava cada aturada en el joc per intentar recuperar-se. A tres metres, el seu company d’aventures, Luis Suárez, feia el mateix: intentar agafar aire per estar a punt per al següent duel, per a la següent jugada. Descansar quan tocava per poder estar fresc per marcar gols després. Cada jugada podia decidir un partit que va acabar convertit en un monument a un esport que en nits com aquesta aconsegueix connectar emocionalment amb milions de persones, que es mosseguen les ungles, salten, pateixen i apel·len als rituals supersticiosos per intentar ajudar els seus futbolistes. Com si el que fessin a casa pogués incidir en el resultat d’un dels millors partits de la temporada. El Liverpool va portar fins al límit un Barça que va jugar amb foc, acceptant batre’s en duel amb un equip descarat i ambiciós. El Camp Nou, amb la millor entrada de la temporada, va viure un enfrontament per moments salvatge, en què cada pilota dividida es lluitava com si fos una peça d’or descoberta alhora per dos buscadors que saben que el seu destí depèn d’aquella peça.

Les 3 claus del Barça-Liverpool

El Liverpool va arribar al Camp Nou tal com la seva afició va arribar a la ciutat: disposat a disfrutar, fer festa i mostrar-se irreverent. Klopp ja havia dit que el Camp Nou no li impressiona. Dit i fet. Va sortir amb una pressió alta molt agressiva, amb superioritat al mig del camp i convertint el partit en un concert de rock sense pausa. Fa anys Klopp havia dit que li agradaven els partits amb ritme rocker, i les guitarres elèctriques es van imposar als violins al Camp Nou. El mig del camp, l’escenari en què s’han cuinat tants partits al Camp Nou, era tot just un escenari per on passaven corredors amunt i avall.

Va ser un partit vertical en què el Barça no va saber, o no va voler, lluitar per controlar la possessió. Valverde, de fet, va optar per Vidal en lloc d’Arthur, va apostar per superar la pressió alta anglesa per poder fer córrer Messi, Suárez i Coutinho. Un joc perillós que li va sortir bé al Barça gràcies a l’ànima de Suárez i el talent de Jordi Alba, un dels pocs jugadors que es pot sentir còmode tant en escenaris esbojarrats com en altres de pausats. L’uruguaià va caçar amb la punta de la bota una centrada del lateral a l’esquena de Van Dijk per castigar el seu exequip, just quan el partit era un intercanvi de cops en què els defenses havien de fer hores extres. Feia molt que no es veia Piqué, Lenglet i Sergi Roberto patir com ho van fer amb els trucs de màgia àrabs de Mohamed Salah i les cames de Sané.

El Liverpool, però, va perdre per lesió Naby Keita i va quedar desconcertat, en un moment que el Barça va saber colpejar per aconseguir el seu primer gol. Al futbol cal saber aprofitar els moments en què el rival queda desorientat. No cal fer presoners. El Barça va saber decidir a les àrees. El Liverpool, en canvi, no. Com si s’haguessin canviat els papers, ja que durant bona part del matx el mig del camp va ser territori britànic.

El Liverpool, que va rondar la porta de la casa blaugrana com un grup de llops afamats, va començar a mossegar a la segona part, quan, en tot just cinc minuts, Ter Stegen va fer tres intervencions salvadores. L’equip de Klopp va aconseguir despersonalitzar un Barça que, per moments, es va limitar a sobreviure com va poder a les esgarrapades d’un rival físicament pletòric. Sense superioritat al mig del camp, sense sortida, el Barça va millorar un cop Valverde va treure Coutinho de la gespa i va fer entrar Semedo al lateral. Sergi Roberto es va instal·lar al mig del camp i va ajudar a crear una línia defensiva més avançada, en què el Liverpool va estimbar-se. I un cop el Barça va defensar millor, també va estirar-se més en l’atac liderat per Messi, que havia quedat alliberat dels esforços defensius. Primer va connectar amb Suárez i després del xut de l’uruguaià al travesser va marcar el 2-0 per ser murri, per ser on tocava. I després es va inventar la falta del 3-0. Potser la seva falta més bonica, just en el moment clau. El Liverpool, però, gairebé va marcar en els últims minuts, quan Rakitic va salvar des de la línia un gol que hauria canviat les coses. Com si els anglesos advertissin que encara donaran guerra a Anfield. Però Messi no s’espanta mai. Enlloc. I vol alçar aquesta Champions.

Més continguts de