Quan el Barça va quedar atrapat per la violència política a Roma
BarcelonaEl 1975 Roma no era una ciutat agradable. Una nit d’octubre militants comunistes van assassinar Mario Zicchieri, un jove feixista. L’endemà els feixistes van contraatacar al barri de San Lorenzo, considerat zona comunista, atacant una reunió del grup Lotta Continua. Però es van equivocar i van matar el jove Antonio Corrado, que sortia del cinema i era al lloc equivocat. A dues cantonades del lloc on va perdre la vida Corrado, tot just 24 hores més tard, sopava al seu restaurant preferit per últim cop el cineasta i escriptor Pier Paolo Pasolini. Hores més tard apareixia mort en un crim que mai va quedar clar, ja que pocs van creure que el jove que s’estava prostituint amb Pasolini fos el culpable de veritat.
Eren els Anys de Plom a Itàlia. Anys de bombes i manifestacions. Cada setmana hi havia actes violents. Així era el dia a dia a Itàlia quan al Barça li va tocar jugar per primer cop a Roma. Aquestes tres morts es van produir entre el partit d’anada i el de tornada d’una eliminatòria Lazio-Barça del segon torn de la Copa de la UEFA. El Barça encara no havia jugat a Roma en partit oficial, i de fet tampoc va fer-ho llavors, ja que el Lazio es va negar a jugar a casa per por a no poder controlar la violència política a la graderia.
El Lazio, presidit per Umberto Lenzini i amb una violència política que marcava el caràcter d’una entitat relacionada sempre amb l’extrema dreta, tenia un bon equip ple de jugadors esbojarrats que havien guanyat la lliga el 1974. “A dins de l’equip hi havia dos clans separats. I cada grup tenia el seu vestidor propi, ja que les baralles a cops de puny eren normals. Els jugadors portàvem pistoles. Per disparar als ocells durant les concentracions i per deixar clar qui manava”, va admetre a l’ESPN abans de morir Giorgio Long John Chinaglia, l’estrella de l’equip. En una època de violència, els futbolistes també anaven armats, i Chinaglia liderava un grup i Gigi Martini l’altre. De fet, un dels puntals de l’equip, Luciano Re Cecconi, va morir el 1977 després d’entrar en una joieria fent veure que era un atracador per fer broma. El propietari li va disparar.
Aquell Lazio havia quedat eliminat de la Copa d’Europa per l’Ipswich Town de Bobby Robson el 1974, després d’un partit de tornada en què un defensa anglès havia evitat un gol amb la mà, cosa que havia provocat agressions dels jugadors del Lazio a l’àrbitre i dels aficionats al porter i als seguidors britànics. Com a conseqüència, el Lazio s’havia passat tot un any sancionat sense poder jugar a Europa. I el 1975, en el seu retorn, ja s’havien viscut incidents en el primer torn de la UEFA, quan en el duel contra el Txernomorets soviètic militants d’esquerres es van estovar amb els aficionats romans, que portaven símbols feixistes. “Llavors Roma tenia fama de ser una ciutat més d’esquerres, però el Lazio era el club de dretes. Era una ciutat salvatge”, escriu el periodista Paolo Persichetti.
El duel Lazio-Barça arribava en el pitjor moment, ja que a Itàlia cada dia es produïen manifestacions contra el règim de Franco, que agonitzava però que pocs dies abans havia executat tres militants del FRAP i dos d’ETA. En un torneig de waterpolo a Civitavecchia els jugadors de l’Atlètic Barceloneta van fugir sota una pluja de pedres de membres de Lotta Continua, que protestaven contra el franquisme. Tot i que a dins del Barça s’esperava la mort de Franco, portes enfora estava obligat a representar el règim, cosa que va provocar l’anunci de manifestacions el dia del partit d’anada a Roma de grups d’esquerres.
Lenzini, el president del Lazio, va ensumar-se una batalla campal, així que va empescar-se una estratègia per no jugar i no rebre cap sanció. En quatre dies bojos plens de reunions el president blaugrana -Agustí Montal- va ser marejat pels italians. “No volen jugar a casa, tampoc en camp neutral. I no donen l’eliminatòria per perduda”, deia frustrat després d’una reunió a Madrid amb l’ambaixador espanyol a Roma. Lenzini va defensar davant la UEFA que els treballadors de l’Estadi Olímpic (a sou del Comitè Olímpic Italià) havien convocat una vaga i que els seus dos fills -militants de l’MSI, de dretes- havien rebut amenaces de mort. Al final al Lazio se li va donar el partit per perdut 0-3 després d’una maratoniana jornada en què el club romà va evitar pagar una multa de 20 milions de pessetes al Barça, després de comprometre’s a jugar el partit de tornada. Finalment, el 5 de novembre, el Barça -amb un Cruyff brillant que havia ofert al barcelonisme la Pilota d’Or abans del partit- es va cruspir l’equip romà per 4-0. 15 dies després, Franco moria i el Barça retirava el seu bust de les oficines del club.
