Perill de contagi al Barça

No és això, companys, no és això. Quan parlem de paritat entre futbol femení i futbol masculí volem que elles cobrin un bon sou, com el cobren ells. Que elles assoleixin els mateixos drets que han assolit ells. Que elles puguin decidir com ells. Que elles tinguin a l'abast la mateixa tecnologia que tenen ells (com és possible que no hi hagi VAR al futbol femení?). Que a elles se’ls doni el ressò i la campanya de màrqueting i de publicitat que se’ls dona a ells. Que a elles se’ls contracti la seguretat i la protecció que se’ls contracta a ells. En definitiva, que elles siguin ells en tots aquests aspectes, però no pas en els vicis i les males praxis que els associem a ells. 

Al Barça, en canvi, sembla que s’hagi estès la paritat en un sol aspecte: s’està blindant les jugadores. Se les està fent inaccessibles. Les aïllen. Les estan deshumanitzant, com si els ídols no poguessin ser persones de carn i ossos. Ja fa anys que els jugadors són inabastables i aquesta cuirassa s’ha contagiat com una nova variant del coronavirus al femení. Per tenir una entrevista amb alguna de les jugadores del primer equip s’han de fer més instàncies que per demanar una ajuda a la Generalitat. I, com l’ajuda, l’entrevista poques vegades arriba.

Només cal analitzar l’actitud d'Aitana Bonmatí, Mapi León, Claudia Pina, Salma Paralluelo, Fridolina Rolfö, Ingrid Engen i totes les seves companyes per comprovar que això no és cosa seva. Quan acaba un partit són les primeres a posar-se a signar samarretes que els tiren (molt sovint marrecs) des de les grades del Johan Cruyff. Quan guanyen un clàssic o un gran enfrontament no surten disparades cap al vestidor; es queden l’estona que calgui per agrair el seguiment dels aficionats i fan que la seva victòria sigui també la nostra. Quan tenen dia lliure encara te les pots trobar passejant com si res pels mateixos carrers i comerços que trepitges tu. Quan les conviden a una gala hi arriben soles i quan creuen la mirada amb un periodista no tenen problemes per contestar preguntes, sempre que no tinguin a prop algú que els hi prohibeixi. 

Per què, doncs, l’estratègia de comunicació del Barça va en contra de tot això? Què li fa por, al club? Que diguin coses que no han de dir? Que alcin la veu per reclamar el que és seu? Que realment se les acabi valorant com se’ls valora a ells? No entenc el problema i no entenc l'actitud. S'està perdent una oportunitat magnífica per corregir el que s'ha fet malament amb el futbol masculí. Els han posat dins de tal bombolla que semblen déus i no pas jugadors. 

El Barça femení ha aconseguit que gent que no seguíem el futbol ens hi comencem a aficionar, i és gràcies al seu talent i esforç. La tàctica al terreny de joc és impecable. Que no ho espatlli ara la tàctica comunicativa.