Messi i Suárez treuen el Barça de la foscor (2-1)

BarcelonaQuan torna Messi, torna un Barça triomfant. Amb una jugada poètica de l’argentí quan faltaven cinc minuts, l’equip de Valverde va sobreviure a la tortura d’enfrontar-se a l’Inter d’Antonio Conte en un partit en què hauria pogut prendre mal. Però l’argentí, que encara no està al 100%, va saber esperar el moment clau per burlar la defensa italiana i donar a Suárez la pilota que va acabar al fons de la porteria de Handanovic (2-1). El traç de Messi i la grapa de Suárez van treure el Camp Nou de la foscor del primer temps i van il·luminar el futur. I van aconseguir, de passada, que les guerres internes del club quedin en un segon pla. Quan es guanya, les baralles semblen conflictes sense importància. Quan es perd, en canvi, cal cridar els cascos blaus.

Va ser un partit de dues cares, una d’aquelles nits en què l’himne de la Champions anticipa que serà una nit especial. De fet, el partit va explicar a la perfecció el moment del Barça, encara sense control del joc. Durant la primera part, l’equip va ser superat una vegada i una altra per l’Inter, tàcticament més treballat. Però a la segona part, el Barça, amb cor, talent individual i grapa, va evitar una derrota que hauria pogut complicar molt el futur europeu de l’equip. Messi va il·luminar el joc, però va ser Luis Suárez qui va cridar els gols. Dos gols en què va picar la pilota gairebé amb odi. Amb la ràbia acumulada aquestes últimes setmanes.

A principis d’octubre un partit difícilment pot ser una final, però sí que era un d’aquells enfrontaments que poden condicionar tota la temporada. Caure a casa podia provocar una trencadissa difícil de refer, a l’estadi. El Camp Nou, que no va deixar de fer costat als seus jugadors, animava amb aquella cara que fan els pares quan donen suport al seu fill abans d’una actuació a l’escola, amagant que per dins no les tenen totes perquè no els han vist preparant-ho prou. I de fet el primer temps va ser de clar domini italià, ja que Antonio Conte havia fet els deures, preparant de manera obsessiva un partit que es va convertir en un calvari per a un Ernesto Valverde superat clarament en la pissarra tàctica. Només Ter Stegen i la manca de punteria interista van evitar que al descans els mocadors blancs fessin acte de presència a la graderia. L’Inter, pletòric, sempre tenia clar què fer, amb els jugadors actuant com germans, ajudant-se sempre. Els futbolistes del Barça perdien cada duel, sols contra un bloc solidari que generava superioritats en defensa i sortia de forma vertiginosa a la contra.

Després de l’empat de Dortmund, el Barça va adonar-se que jugava amb foc quan ja als tres minuts de joc Lautaro Martínez va batre Ter Stegen amb un xut creuat. Valverde havia apostat per un equip de gala amb l’única baixa significativa de Jordi Alba, lesionat. I com que el seu suplent, Junior Firpo, també es va trencar, Semedo va acabar de lateral esquerre sense gaire fortuna, amb Sergi Roberto per la dreta. Un Barça que, llegint-ne els noms en veu alta, feia patxoca, ja que Lionel Messi tornava a la titularitat, ja recuperat de la seva lesió, per intentar crear complicitats amb Griezmann. Una relació, però, que encara demana moltes hores de vol plegats, molts mates i molta sinceritat. A l’Inter la gran estrella és el tècnic, Antonio Conte, que corre més quilòmetres a la banda que molts jugadors sobre la gespa. Al descans, la millor notícia era anar perdent tot just per un gol.

Vidal, en acció

El futbol és un esport magnífic en què 15 minuts poden ser tot un món. L’Inter, tan altiu a la primera part, va anar fent-se petit quan va veure que del vestidor, a la segona part, en sortia un Barça ferit en l’orgull, preparat per aixecar-se tal com ho fan els grans equips. Valverde, entenent que era un escenari per a valents, va donar minuts a Arturo Vidal, situant-lo a prop de Messi. De Jong i Arthur van unir-se en un doble pivot per mantenir el control del matx i, de mica en mica, l’equip va recuperar la fe. Quan Luis Suárez, després d’una bona jugada de Messi i Vidal, va inventar-se una volea deliciosa des de la frontal que finalment va batre Handanovic, el barcelonisme va oblidar-se dels problemes defensius, dels debats entre els jugadors i la directiva, de les declaracions de Piqué, de les lesions i de la maleïda pretemporada, tan carregada de quilòmetres. Va ser una nit èpica. Al Camp Nou poques coses agraden més que les nits europees en què es remunta un resultat advers.

El Barça, convertit en una joguina a la primera part, va colpejar una vegada i una altra l’Inter, que es va quedar sense gasolina. Conte, que ja n’ha vist de tots colors, va entendre que li tocava protegir aquest punt amb canvis defensius i intentant trencar el ritme de joc barcelonista. Valverde, silenciós i amb un comportament diferent del de Conte, s’ho mirava tot amb aquella ganyota que sol fer, veient com l’Inter aconseguia a poc a poc el seu objectiu, allunyar els atacs del Barça, que va reaccionar amb caràcter i cor. Arturo Vidal, de fet, es va convertir en la metàfora del Barça, encarant-se amb adversaris, recuperant un munt de pilotes i associant-se amb Messi, que per primer cop aquesta temporada va poder acabar un partit. I quan Messi juga, tot és possible.

Quan faltaven cinc minuts, l’argentí, que va evitar grans esforços en zones on no sortia a compte tot esperant la jugada en què pagués la pena atacar, va aprofitar una de les poques jugades en què l’Inter va obrir la porta per burlar tres rivals i deixar Luis Suárez sol davant Handanovic. I l’uruguaià, malgrat haver perdut el nas golejador fora de casa, va treure el Barça del purgatori en què s’hauria pogut ficar punxant per primer cop a casa aquesta temporada. Si torna Messi, torna un Barça triomfant i també el millor Suárez. Si torna Messi, l’equip pot somiar i pot anar recuperant el millor joc de mica en mica. Tot és més fàcil quan es guanyen partits. I si és a la Champions, encara més.