Camp Nou, costums antics
Per més obres que es facin, hi ha coses entre el barcelonisme que no canviaran mai
BarcelonaJoan Garcia era el primer jugador que tenia l’honor de trepitjar el Camp Nou en una jornada històrica. El porter dedicava una bona estona a aplaudir l’afició, mentre mirava a dreta i esquerra, contemplant la majestuositat de l’estadi. Ja havia fet l’entrenament de portes obertes, però res comparable amb les papallones a l’estómac d’un dia de partit. El seguia Szczesny, i uns minuts després apareixien la resta de companys per fer l’escalfament. Les graderies, encara mig plenes, començaven a bullir. I bullien força estona, tot i que, coses del futbol –i coses del Barça–, hi havia més soroll abans del partit que no pas quan la pilota començava a rodar.
El dia arrencava amb fred intens al barri de les Corts, que compensava de seguida el bullici d’uns aficionats que no es volien perdre el retorn a casa. A diferència d’altres partits, costava més diferenciar els turistes dels aficionats locals. Són els estrangers els que s’inflen a fer selfies i a immortalitzar una i mil vegades la seva presència al Camp Nou. Esclar que els abonats, que feia dos anys i mig que no se n’hi feien cap, feien exactament el mateix. “Sempre podrem dir que vam ser-hi”, deien per justificar-se dos socis joves, contemplant el coliseu des d’una de les passarel·les d’accés.
Tot és nou. L’estructura de la tercera graderia i el canvi d’inclinació de la primera graderia suposen canvis notables en els accessos. Els noms de les portes també són diferents. Entre això i les obres, que obliguen a fer algunes ziga-zagues per entrar a l’estadi, l’arribada es fa més lenta que de costum. A la majoria els costa ubicar-se. Res que no pugui solucionar-se amb bona voluntat. Sembla que tot funciona correctament, igual que a la prova pilot de fa unes setmanes. Aquell dia eren 23.000 aficionats. Ahir, 45.157, gairebé el doble.
El Barça celebra el 'sold out' després de la polèmica pel preu de les entrades
Que les entrades fossin caríssimes no ha estat un impediment per omplir el camp. Fins i tot, hi havia revenedors a l'entrada per si podien pescar algun turista desesperat. "Sold out!", clamaven des del Barça, celebrant que la política de preus, arriscada i impopular, acabés donant els seus fruits. La música, la pirotècnica i l'animació de CAT ajudaven a fer amena la prèvia. Si normalment l'afició arriba a última hora al seu seient, aquesta vegada la majoria s'afanyaven a ser dels primers i contemplar l'espectacle.
L’actuació de Figa Flawas i el cant de l’himne del Barça per part del Cor Jove de l’Orfeó Català marcaven els instants previs a un dels moments més emotius, el del servei d’honor, fet a càrrec dels dos socis amb més antiguitat, Juan Canela Salamero i Jordi Penas Iberri, que també van ser presents a la inauguració de l’estadi el 1957. Aquell dia, el Barça va marcar primer. Diuen les males llengües que el club ja s’ho va fer venir bé en aquell amistós. Però ara era un partit oficial i contra un rival, l’Athletic Club, que acostuma a posar les coses difícils. Així i tot, Lewandowski, amb la col·laboració d’un Unai Simón força desafortunat, va obrir el marcador. La festa seguia a la graderia, però es va anar apagant a mesura que passaven els minuts, per més que el resultat continués sent favorable als de casa.
Camp Nou, costums vells. Per més obres i reformes que es facin, música a tot drap o espectacle de llum aprofitant els nous sistemes d’il·luminació, hi ha coses que mai canviaran. Encara sense grada d’animació –reclamada entre l’afició a mig partit–, els decibels anaven caient per recuperar aquella sensació històrica que l’estadi, més que un camp de futbol, podria semblar el Liceu. Ni els crits de “Messi, Messi” aconseguien fer-se majoritaris. Sort d’alguna decisió controvertida de l’àrbitre. I sobretot, de Nico Williams, a qui cada vegada que tocava la pilota li recordaven la traïció de l’estiu, quan va negar-se a fitxar pel Barça i va renovar per l’Athletic. Moments que servien per donar ambient a un estadi amb una fisonomia encara estranya, amb grues, la tercera graderia a mig fer i la zona del gol nord sense poder-se utilitzar.
Quatre gols, victòria còmoda, focs artificials de celebració i ovacions per celebrar retorns esperats, com el de Raphinha. I al minut 85, una tradició molt blaugrana que no passava a Montjuïc: els socis que marxen abans d’hora, no fos cas que trobessin cua a la sortida. Ara sí, ja es pot dir ben alt: el futbol ha tornat per fi al Camp Nou.
