Les eleccions del Barça al llarg de la història, en 10 moments

BarcelonaLes primeres eleccions, només per a varons (1953)

Fins els anys 50, els socis, i d’ells només els compromissaris, no van poder escollir el seu president a través d’unes votacions. Francesc Miró-Sans va ser el primer escollit en imposar-se a Amat Casajuana. “Els socis del Barça han donat una demostració de civisme, ja que no ha passat el més mínim incident. L’organització ha estat impecable”, explicava satisfet el delegat de la Federació Espanyola, Ricardo Lesquetti, sobre l’ambient en què es van viure els primers comicis.

Llaudet goleja i inicia un procés democratitzador (1969)

“L’actual sistema electoral no correspon a la importància de la nostra massa social”, va queixar-se Enric Llaudet, instants després de ser reelegit per davant de Josep Maria Vendrell. La seva intenció era obrir les votacions a la resta de socis, un fet que no es va produir fins el 1978. Amb un 82,4% dels vots, és encara el president amb un major percentatge de vots rebut en unes eleccions.

Montal guanya per només catorze vots (1969)

“Estic igual de content que si hagués guanyat per un marge d’un vot”, somreia Agustí Montal en imposar-se per 14 vots al seu rival, Pedro Baret, en els que han estat els comicis més ajustats de la història (126 vots contra 112). “Et demano la teva ajuda pel bé del club”, es va dirigir el Montal al seu rival. “Ja saps que estic al teu costat”, va respondre cordialment Baret.

El començament de l’era Núñez (1978)

“Sóc del Barça des de fa molts anys i una de les meves majors il·lusions, després d’aconseguir-ho tot en el terreny professional, era dirigir l’entitat més important d’Espanya i una de les millors del món”. Així celebrava Josep Lluís Núñez la seva victòria davant Ferran Ariño, en uns comicis polèmics en què el primer va querellar-se contra alguns mitjans per atacs contra la seva persona, i el segon el va acusar després de distribuir diaris i revistes en favor seu. Més amable va ser la relació amb l’altre candidat, Nicolau Casaus, a qui Núñez va oferir una vicepresidència.

L’inici del final de Núñez (1997)

Reelegit per tercer cop, Núñez, president més longeu de la història (va arribar a estar 22 anys al capdavant del club blaugrana), va guanyar els últims comicis en els quals va participar. “No ha importat que fes un dia de sol, ni la platja. Com el Barça, no hi ha res”, celebrava eufòric Joan Gaspart, vicepresident en aquells temps. “Aquest triomf suposa la reafirmació del seny català”, completava Josep Mussons, un altre dels membres d’una candidatura que va haver de plegar abans d’hora.

L’Elefant Blau desgasta Núñez, però no pot amb Gaspart (2000)

Dos advocats, Joan Laporta i Sebastià Roca, van iniciar aquest moviment d’oposició a Núñez, que va arribar a superar una moció de censura impulsada per aquest grup. L’Elefant Blau, contrari a la gestió d’un Núñez a qui acusaven d’intentar que el Barça sortís a borsa i es convertís en una Societat Anònima, va reunir 14.358 vots en la moció, que tot i que no van poder fer-lo fora, van aconseguir desgastar la seva imatge. Dos anys després, però, Gaspart va imposar-se a la candidatura de Bassat i Laporta, en el que era un triomf del continuïsme de Núñez.

L’elegància en les derrotes de Bassat (2000 i 2003)

“Estic satisfet del que hem fet, i orgullós d’haver conveçut a Pep Guardiola, que algun dia serà el gran director tècnic del Barça”, manifestava Lluís Bassat el 2003. El publicista és, fins al moment, l’únic candidat, juntament amb Amat Casajuana (1953 i 1958), en presentar-se en dues ocasions i no guanyar-ne cap. “Em comprometo a no posar pals a les rodes”, va afegir en els segons comicis als quals va optar a la presidència, i que va guanyar Laporta.

Les eleccions amb més candidats (2003)

L’irrupció de fins a sis candidats a la va trencar amb la dinàmica electoral anterior. Fins llavors, només en una ocasió (1978), hi va haver més de dos participants. Joan Laporta, Lluís Bassat, Jordi Majó, Josep Martínez-Rovira, Josep Maria Minguella i Jaume Llauradó van ser els candidats en els primers comicis que van superar els 50.000 vots. La victòria, tan abrumadora com sorprenent (52,57% dels vots), va ser per una candidatura d’on en sortirien els tres propers presidents: Joan Laporta, Sandro Rosell i Josep Maria Bartomeu.

L’abraçada i les paraules a cau d’orella entre Laporta i Rosell (2010)

“Laporta m’ha felicitat i li he dit que demà el trucaré per parlar”, va desvetllar Rosell, un cop es va confirmar que era escollit com el president més votat de la història, amb 35.021 vots. Companys de junta el 2003, set anys després la seva relació estava trencada, però això no va impedir que, durant mig minut, compartissin somriures, una encaixada de mans i algunes paraules a cau d’orella a la Sala París del Camp Nou.

Quan els candidats ja no poden prometre fitxatges (2015)

Malgrat els últims dies s’ha parlat de noms com Paul Pogba, Arda Turan o Marco Verrati, la prohibició de la FIFA de poder inscriure jugadors fins el gener de 2015 ha impedit que aquestes últimes eleccions hagin estat un ball de noms de jugadors com ho van ser les anteriors: Laporta va prometre Beckham el 2003, el mateix any que Minguella assegurava tenir lligats a Lucio, Deco, D’Alessandro i Makaay, i Jaume Llauradó, a Chicu, Vieri i un jugador del Reial Madrid. Zidane va ser un dels noms de Lluís Bassat, el 2000, mentre que Romario i Rivaldo eren algunes de les promeses d’Ángel Fernández, el 1997.