Barça
Esports 12/01/2022

El Barça perd contra el Madrid, però recupera la grandesa (2-3)

En un partit preciós, l'equip de Xavi posa contra les cordes el Madrid atacant liderats per Pedri i Ansu

4 min
Els jugadors del Barça, celebrant un gol contra el Madrid a la Supercopa

BarcelonaAlgunes derrotes fan encara més mal perquè has acaronat la victòria amb els dits. Fan mal perquè no t’has sentit inferior al rival. Serà el Madrid qui jugarà la final de la Supercopa, però la derrota a la pròrroga (2-3), en lloc de posar rocs a les butxaques del Barça per enfonsar-lo, l’enlaira. Queda lluny aquell equip que no fa tant era una joguina en mans del Bayern. El Barça torna a mirar als ulls a qualsevol bon equip. Ja no és inferior. Torna a ser gran. Ja no fa passar vergonya als seus aficionats, ara els emociona.

En terres saudites, l’equip de Xavi va espolsar-se de sobre les pors per defensar els 10 manaments de l’estil blaugrana, sortint a mossegar un Madrid que arribava amb la condició de favorit penjada del coll. Havia de ser un duel desigual, però la semifinal va acabar convertida en el símbol del renaixement d’aquest Barça que encara no ha arribat a port, castigat encara per les errades defensives. Però el Barça va aixecar-se, atacant millor, mostrant ambició. No és una casualitat que tot plegat coincidís amb el retorn de Pedri i Ansu. Com s'han fet enyorar, els dos jovenets. Amb ells la vida sembla més fàcil.

I mira que, per començar, van pintar bastos. El Madrid, que juga de memòria, va entregar el control a l’equip de Xavi. Tocava als blaugrana moure la pilota, com si fos un exercici de funambulisme, ja que cada pèrdua provocava les contres dels deixebles d’Ancelotti. Xavi havia optat per fer debutar un Ferran Torres fora de forma a la banda dreta, amb Dembélé per l’esquerra jugant un dels millors partits de blaugrana. El primer temps, però, va ser blanc. Es va jugar com va voler l'equip blanc, aprofitant que el mig del camp blaugrana no pressionava bé, deixant-li al clatell tant espai que Vinícius, Benzema i Asensio feien el que volien. Vini Jr., que va néixer quan Alves ja era jugador professional, va marcar el primer en una contra. I n'haurien pogut arribar més, mentre Araujo, amb la mà enguixada, feia el que podia. Era un infern blanc, una tempesta de sorra. Però el Barça va reaccionar, amb aquell xic de sort que sempre cal tenir. Militao va rebutjar una centrada de Dembélé contra les cames de Luuk de Jong. I el neerlandès va empatar sense saber gairebé com. Un gol lleig que premiava la fe d’un davanter que era on tocava i que va marcar el seu tercer gol en els últims tres partits. L’heroi accidental d’un Barça en creixement.

Ansu, un home amb estrella

El gol va reafirmar Xavi en les seves conviccions. La posada en escena no havia sigut la millor, però només calia atacar millor, per perdre menys la pilota i deixar el Madrid sense opcions de córrer. I amb Pedri, que va entrar al descans després de mesos lesionat, va tornar el control. Amb el canari el Barça va poder mirar de tu a tu un Madrid que veia com renaixia el seu etern rival. El retorn d’un Barça orgullós que pensava en tot allò que podia guanyar, en lloc de pensar en una possible derrota. El partit era un espectacle preciós, un duel d’estils, on només fallava l’escenari. Dos grans equips, desconnectats de la seva afició jugant-se passar a la final. I Xavi la volia, la final. Per això movia la banqueta per atacar millor, recuperant per a la causa Ansu Fasti, certificant de pas amb les seves decisions que no creu gaire en Riqui Puig o Memphis. El neerlandès només entraria quan Benzema va fer el segon gol blanc. Atacant la banda d’un Alves massa cansat, l’equip d’Ancelotti va trobar en Benzema el seu heroi amb tres ocasions clares. A la tercera, va batre Ter Stegen. Tocava remar de nou.

Alves lluitant contra Vini Júnior

Xavi, valent, va cremar les seves naus fent entrar Memphis i Nico per Alves i Gavi. Tot o res, amb un canvi de dibuix per anar a totes. I el futbol va premiar els valents, amb un gol, per descomptat, d’Ansu. La relació del jove davanter amb el gol sembla una història d’amor a prova de bombes. Sempre que juga, marca. Sempre que torna, marca. El seu cop de cap, als nassos de Militao, va fer bategar el cor del barcelonisme amb una força que feia temps que no es recordava. La pròrroga premiava un equip que va decidir morir com un heroi romàntic, atacant, fidel a uns ideals davant un Madrid que s’ho jugaria tot a la contra. Els va funcionar. Seria Valverde qui marcaria el 2-3 a la contra, esclar. Era un risc encaixar un gol així. Però el Barça l’acceptava, pensant només en el triomf. En el futur. Amb l’orgull ferit, el Barça va seguir lluitant fins que es va acabar el temps, fent suar el Madrid. Havia sigut un duel preciós, com feia temps que no es feia. Han sigut massa anys en què els grans partits eren una tortura per al Barça. Ara, el club somia de nou.

stats