Les claus del Barça-Espanyol

BarcelonaHa sigut un derbi fred, un derbi que s'ha jugat a ritme baix i que el Barça s'ha endut sense pràcticament despentinar-se (5-0) contra un Espanyol molt passiu en defensa. Que Messi l'hagi decantat a favor del Barça tan d'hora amb un golàs de falta ha contribuït a treure-li la possible emoció d'un resultat que sacsegés la classificació. Els tres punts no han perillat en cap moment i han fet avançar els minuts amb certa deixadesa, més pendents dels altres resultats de la jornada o de les petites victòries de l'equip (més gols per a Luis Suárez en la seva carrera pel Pitxitxi i la Bota d'Or, una ovació a Iniesta, minuts pel recuperat Mathieu, el somriure d'un Rafinha golejador i, fins i tot, una onada al Camp Nou).

L'Espanyol no ha pogut fer-hi res en cap moment. I no pas perquè s'hagi sentit desbordat per un Barça brillant, sinó més aviat perquè ha jugat apàtic.

Les prioritats de Galca han quedat clares des del primer segon: no volia que el Barça es trobés còmode en espais interiors. Per això l'Espanyol ha plantejat un 4-1-4-1 especialment tancat, que deixava llibertat a les bandes i pretenia bloquejar les opcions de combinació dels interiors blaugranes amb Messi i Neymar, si s'ajuntaven al carril central.

Però sovint tot ha quedat en això, en unes intencions que no han quallat. Perquè l'esquema blanc-i-blau no era compacte, ha deixat Cañas desprotegit en una zona intermitja entre defensa i migcampistes. Les línies visitants estaven massa estirades per incomodar la circulació de pilota d'un Barça que, davant de l'escenari, ha optat per moure's amb paciència fins a trobar l'espai per desbordar.

I no ha sigut especialment difícil trobar un company lliure, la passada fàcil, perquè l'actitud defensiva de l'Espanyol ha sigut sempre reactiva. Els periquitos han sigut contemplatius, més pendents de tapar els espais centrals que d'inquietar al posseïdor de la pilota. Al Barça li resultava senzill conservar la possessió perquè el rival li alliberava gairebé totes les línies de passada lògiques.

Els blaugranes només havien de tenir paciència, anar fent, anar provocant... fins que arribava l'errada blanc-i-blava. L'acte impulsiu, la desobediència, el desig de fer alguna cosa més que bascular sense intensitat o replegar-se fins a l'àrea.

Fins i tot Messi s'ha trobat un context de partit sorprenentment plàcid, tant si rebia obert com si participava en zones interiors. La pressió periquita ha sigut tova i, el pitjor per als de Galca, ha aparegut sempre tard. Quan l'única sortida ha sigut fer falta.

Tanta contemplació de l'Espanyol, encara que el marcador ja fes molts minuts que dibuixava l'1-0, ha rebaixat el ritme del partit i ha tret la versió més tranquil·la del Barça. La cara confiada, la cara que se sap capaç de gestionar un resultat i que pot calcular les marxes que ara posa i ara treu, sense necessitat de desgastar el motor més del que exigeix la tarda.

Per si de cas, però, i abans que l'Espanyol pogués arribar a creure que podia puntuar, Luis Suárez ha donat aire amb el segon gol blaugrana, després d'una assistència àgil de Messi.

Amb el 2-0, el derbi s'ha tenyit encara més de blaugrana, amb l'Espanyol sense opció de rèplica. Ni des de la seva organització defensiva, que ha seguit sent més prudent que intensa, ni des del contraatac. Haver perdut al descans a Caicedo, que era el punt de referència sobre el qual al primer temps s'havien intentat algunes sortides, ha acabat d'enfonsar el pla periquito. Encaixar el tercer amb de mitja hora per disputar-se, no ha ajudat a afegir-hi tensió.

Luis Enrique ha començat la roda dels canvis (Mathieu per Jordi Alba i Arda Turan i Rafinha per Iniesta i Rakitic), s'ha assegut a la banqueta i ha deixat que el derbi seguís fent baixada. L'Espanyol ja no hi anava gens i els blaugranes, sense esclafar, no han renunciat a ampliar la golejada, mentre el Camp Nou anava seguint les possibles combinacions al Bernabéu o al Ciutat de València per si es podia acabar celebrant la Lliga una jornada abans del final.