BARÇA

Quan un futur president de l’Argentina va ajudar el Barça

Fernando de la Rúa va ajudar Miquel Roca per complir la petició de Montal

L’any 1972 Miquel Roca era un jove advocat amb inquietuds polítiques. Tenia 32 anys, havia militat al Front Obrer de Catalunya i impartia classes a la Universitat de Barcelona. Era el més jove d’una comissió de juristes que va rebre un encàrrec del president del Barça, Agustí Montal. Una petició que implicava viatjar fins a l’Argentina just uns dies abans de Nadal. Com que ell era el més jove del grup, va agafar la maleta per anar fins a Buenos Aires.

Des del 1962 la Federació Espanyola no permetia fitxar jugadors estrangers. Els clubs espanyols, però, amb la connivència de les autoritats, van empescar-se-les per portar futbolistes sud-americans, esgrimint que tenien avantpassats espanyols: jugadors els pares dels quals, presumptament, havien emigrat d’Espanya per la Guerra Civil. El Barça va fer el mateix amb Juan Carlos Heredia i Bernardo Patricio Cos, però la Federació no va donar llum verda a les operacions del club català. Montal es va enfurismar, el club va emetre un comunicat per protestar i aquí va ser quan entrar en escena Miquel Roca. L’advocat va creuar l’Atlàntic per dur a terme les investigacions sobre “una quarantena de jugadors”, la majoria de casos sense haver de sortir del mateix Buenos Aires. “Només un, Quetglás, del Mallorca, complia els requisits”, explica Roca. En només una setmana i amb l’ajuda d’advocats i autoritats argentines, l’emissari blaugrana va aconseguir acreditar que tots aquells futbolistes havien “complert l’obligatorietat militar argentina”, un fet que els havia fet “perdre” la nacionalitat espanyola. Si feies el servei militar fora d’Espanya, perdies la doble nacionalitat i, per tant, tots els futbolistes que havien aterrat a la lliga espanyola no podien jugar amb la normativa del moment. Una de les persones que van ajudar Roca durant la seva estada a l’Argentina, en aquest cas amb unes investigacions a Córdoba, va ser “l’advocat Fernando de la Rúa”, que “uns anys més tard” es convertiria en “president” del país sud-americà.

El dia abans de Nadal, Roca va tornar a Barcelona amb els deures fets. El 2 de gener tenia escrit un informe demolidor, que posava entre l’espasa i la paret la Federació i demostrava les irregularitats de tres ministres franquistes, tal com relata en el seu llibre El Barça i el franquisme Carles Santacana. Dues setmanes més tard, la junta de Montal va reunir-se per analitzar la situació, just després de saber que la Federació passava a l’atac, denunciant Heredia per “falsificació documental”. A Madrid no sabien encara el que tenia Montal a les seves mans.

“Vam presentar el dossier a [Pablo] Porta per dir-li «Ens esteu enganyant, cap compleix els requisits»”, explica Roca. El llavors president de la Federació Catalana i vicepresident de l’Espanyola, Pablo Porta, i el president, José Luis Pérez-Paya, van arribar a un acord amb Montal, una “mesura excepcional” per evitar un escàndol. “No tireu endavant la denúncia”, van demanar els dirigents de la Federació al Barça, a canvi de canviar la normativa i permetre que s’inscriguessin dos estrangers per club: la porta perquè Johan Cruyff aterrés al Camp Nou.

De la Rúa i Roca van ajudar Montal a fer front a una situació anòmala. “Quan se’l proposa com a candidat, el seu nom ja té un recorregut, una persona compromesa socialment”, explica Roca, que deixa clar que Montal va ser en el lloc indicat no per casualitat.