20/04/2022

Les trinxeres culers

2 min
El president del F.C.Barcelona, Sandro Rosell i el seu antecessor en el càrrec, Joan Laporta

Les victòries amanseixen les aigües, però qualsevol ensopegada ens torna de pet al virulent combat. En lloc de la paciència, mana el neguit i comprovem que el panorama culer es limita a una lluita pel poder entre les dues trinxeres habituals. Deixeu estar els ismes, en altre moment expressió de les diverses sensibilitats barcelonistes, perquè parlem d'un pols gens dissimulat per quedar-se la gran joguina catalana. El conflicte es resumeix en qui guanya el duel, per moix que es trobi ara el pacient. S'ha prescindit dels matisos i tot és i serà en blanc i negre. O amb mi o contra mi.

Sembla que importi poc guarir el malalt, recuperar-lo. Tot són maledicències, difamacions, rumors i molta mala fe. I una pressió brutal per exigir que tothom es defineixi, que les guerres no hi entenen d'independents ni de no-alineats. Amb la relliscada perpetrada acollint l'Eintracht de Frankfurt, els defenestrats a les urnes han revifat amb força per tornar al combat i els fidels al líder carismàtic ho han viscut com l'atac perfecte per fer pinya. Cap novetat. Hi ha algú que es preocupi realment del Barça? En tot cas, l'entrenador, que és l'encarregat d'engegar altre cop la maquinària del cercle virtuós, aquell que comença amb els bons resultats esportius com a condició imprescindible per recaptar diners. De moment, no ens enganyem amb presses o miratges de ratxes, a Xavi se li exigeix pujar l'Everest amb una sabata i una espardenya. I tampoc oblidem per culpa de qui.

Ja poden sortir a donar explicacions Laporta, Piqué o el veí del quart. Ningú no varia la seva percepció i els seus prejudicis segons el bàndol on militi. Quin cansament i quin desgast continu. Perduda la capacitat d'autocrítica, l'anàlisi passa a ser simple qüestió de pell. Al final, aquest brogir de volcà en erupció anticipa el final d'una època, tant de soroll només accelera un diagnòstic radical. Ja que el model és indiscutible, el barcelonisme haurà d'anar pensant a prescindir de la generació del 2003, ja amortitzada, perquè dels seus odis africans no en sortirà res de bo.

Fins que no desapareguin d'escena tots plegats, no fugirem d'aquest asfixiant maniqueisme interessat que ofega la recuperació, la reconstrucció d'un club encara a l'UCI. Si uns i altres han de continuar en aquesta tònica, millor deixar pas lliure a gent sense tanta mala sang acumulada. Ben mirat, els adversaris externs són una excusa, l'autèntica guerra és la interna. Amb el Barça patint aquesta eterna, sòrdida i esgotadora batalla d'interessos creuats.