Vinícius, el nou enemic del barcelonisme, lidera la venjança blanca al Camp Nou (0-4)

BarcelonaTota afició té els seus sants patrons, els jugadors a qui estima i a qui posa una espelma. I també els seus dimonis, aquells que espanten les criatures i fan perdre la calma als adults. Vinícius Júnior s’ha guanyat a pols ser un d’aquests dimonis del barcelonisme, tant pel seu talent com per les seves provocacions. Entre ell i Benzema van castigar un Barça que veu com s’esfuma el somni de Xavi d’aconseguir un triplet. Serà el Madrid qui si les veurà amb l’Osasuna a Sevilla, després d’una golejada al Camp Nou en què Benzema posava els gols i Vinícius la rialla feridora.

Després d’un munt de partits en què Araujo havia aconseguit lligar en curt el brasiler, com si conegués un conjur per amagar-lo dins d’una ampolla, Vinícius Júnior va liderar la venjança d’un Madrid que va aconseguir evitar la humiliació d’encaixar quatre derrotes consecutives en tres competicions diferents contra el Barça. S’hi jugava molt, l’equip blanc, segurament més que el Barça. I si la Lliga i la Supercopa seran per al Barça de Xavi, la Copa podria ser blanca si l’equip d’Ancelotti derrota a la final l’Osasuna. En una nit en què els astres mai es van alinear a favor del Barça, el Madrid va refer-se de la derrota al partit d’anada amb una golejada de les que fan mal. Tant pel resultat com pel guió, massa cruel, ja que del possible 1-0 quan el Barça jugava bé es va passar al 0-1 en pocs segons. Era l’inici del final per a un Barça que va acabar trencat.

Tothom sabia que seria un partit especial. I els jugadors del Madrid s’havien posat entre cella i cella perseguir Gavi. Intentar fer caure en un parany el jove andalús, un noi de sang calenta. Ara una mirada, ara una paraula a l’orella. Ara una falta, ara Vinícius Júnior que s’hi encarava. No, no era un partit qualsevol. Mai ho són, quan es posen cara a cara aquests dos escuts. L’equip d’Ancelotti sabia que havia d’aturar com fos un Barça valent que no va voler jugar recordant que ja anava per davant en l’eliminatòria. L’equip de Xavi va sortir a jugar altiu, valent. Com si volgués recordar que al seu estadi imposa les seves regles. Un bell desig. Ni les baixes van condicionar la proposta inicial de Xavi, que va repetir amb la fórmula mixta dels quatre migcampistes, en què en el fons Gavi no juga de migcampista. Costa definir de què juga, Gavi, ja que apareix per tot el terreny de joc. La teoria del moviment, en acció.

L'inici del final

També Ancelotti va ser més atrevit amb la seva posada en escena, sortint amb Rodrygo, però els blancs no van ni ensumar la pilota en un inici de partit en què Raphinha en va tenir dues per marcar. La sort no va somriure al brasiler, i abans del descans el Madrid havia aconseguit equilibrar l’eliminatòria, tot i els esforços d’un Araujo que va jugar-se la pell per salvar un gol quan les seves costelles van espetegar amb el pal de la porteria de Ter Stegen. L’uruguaià ja patia amb Vinícius, que sembla un dels dolents dels còmics nord-americans. Un Joker de rialla provocadora. Just a l'últim minut de la primera part, una ocasió de gol ben clara de Lewandowski va acabar convertida en una contra en què el Barça, massa precipitat, va convidar Benzema i Vinícius a córrer amb espais. El brasiler no va perdonar i va igualar l’eliminatòria. El Barça, sense la clarividència de Pedri, havia perdonat. El Madrid no. I Vinícius va aprofitar-ho per burxar Gavi anant cap als vestidors.

No, no era un partit com els altres. L’equip de Xavi semblava massa revolucionat, i arribava tard a algunes accions defensives en què Marcos Alonso no aconseguia fer oblidar l’absència de Christensen. Les bones curses d’un Balde entremaliat torturaven Carvajal, però el Barça tampoc ho passava bé amb les aparicions de Benzema, llest com una fura. El davanter francès s’encarregaria de fer el 0-2 en els primers minuts de la segona part, i convertiria en paper mullat les ordres de Xavi. Modric, que sembla no fer-se gran, va esmunyir-se entre una defensa massa tova i va cedir al francès l’honor de fer el segon gol madridista. Quedava molt de temps, però el Barça ja semblava histèric, com si el partit s’hagués d'acabar de seguida. Mala peça al teler. Vini va aprofitar-ho per forçar un penal clar de Kessie i Ter Stegen va ser batut per Benzema de nou. Tots els gols que el Barça no rep a la Lliga queien en un sol partit a la Copa.

Forçat a marcar-ne dos, Xavi va fer entrar Ansu i Ferran. I el Madrid va instal·lar-se a la defensa, fent allò que sap fer tan bé de bloquejar xuts a l'últim segon, jugar amb foc i burxar amb contres. Res a fer, era un escenari en què el Madrid gaudeix. I els minuts van anar passant, amb l’afició –que havia arribat a corejar el nom de Messi quan semblava que tot acabaria bé– que va acabar cantant contra la Lliga, la UEFA i la Federació. I tirant objectes al terreny de joc, en un final galdós a un partit per oblidar que va acabar amb picabaralles entre els jugadors. En lloc d’encadenar quatre triomfs consecutius contra els blancs, l’equip de Xavi va acabar encaixant quatre gols quan en una nova contra Benzema va fer el seu tercer gol tot sol davant Ter Stegen.

Una clatellada de les que fan mal, una espina clavada a la planta dels peus. Una segona taca, després de la de les competicions europees, que embruta l’expedient gairebé perfecte de la Lliga. Marcat per les baixes i per una banqueta que no aconsegueix apujar el nivell, el Barça va acabar perdent els papers davant les provocacions d’un Vinícius que sap jugar però no sap guanyar. L’únic consol per al Barça és saber que passi el que passi, d'aquí unes setmanes podrà celebrar el triomf a la Lliga. Un trist consol en una nit d'aquelles en què costa poder dormir.