Xavi i l’instint assassí
Ara que el Barça és al límit de quedar eliminat de la Champions, si no hi ha un miracle a Munic –o a Lisboa– en l’última jornada, s’imposa fer valer allò que dèiem en el desert de l’era Koeman: que no importava tant el resultat si es percebien indicis de construcció de cara al futur. I és evident que Xavi està construint.
L’equip és, de moment, tan inofensiu com ho era amb Koeman, però ha recuperat la vocació de ser protagonista dels partits, de voler mossegar els rivals encara que tot just els esgarrapi i de jugar a un ritme més engrescador. El Barça agonitza a la Champions, però és més viu que mai en els últims anys. l les excuses i l’autocompassió han estat foragitades del vestidor. Quan a Xavi se li pregunta pel problema que suposa la manca d’especialistes del gol, el tècnic apel·la a l’exigència que es va marcar en la seva presentació i assenyala la falta d’atreviment dels seus homes en l’últim terç de camp.
Estic segur que la intenció de Xavi no és retreure res als seus homes, la majoria joves i inexperts, sinó que prefereix buscar l’origen i la solució del problema de la sequera que encallar-se en el símptoma obvi. En dos partits, el Barça només ha marcat un gol de penal, i no només perquè no tingui un golejador pur sinó perquè no tria bé el desenllaç d’algunes jugades, perquè es precipita i no ocupa l’àrea correctament i, en conseqüència, no genera tantes ocasions clares com se suposaria pel domini que exerceix. Vaja, que assumint la dificultat que li arribin reforços al mercat d’hivern, l’entrenador se sent capaç de fer millorar prou els mecanismes de l’equip perquè tingui l’instint assassí que ara no té.
Aquesta exigència i aquesta ambició que emanen des de la banqueta seran molt més productives que veure partidassos on no hi són, o que comptar més ocasions de perill de les reals. Està bé que el barcelonisme hagi recuperat l’optimisme, però no ens fem cap favor sobrevalorant la dimensió de les millores, ja evidents però encara insuficients per guanyar partits de manera fluida.
També està bé no renunciar a guanyar a Munic, però la principal ocupació ara ha de ser la Lliga, que abans de final d’any portarà tres rivals –Vila-real, Betis i Sevilla– potencialment directes per acabar-la entre els quatre primers i tornar l’any vinent a la Champions. Si hem de passar una estona per l’Europa League, serà la penitència de totes les decisions errònies i de tot el temps perdut, però no ha d’alterar ni un bri l’ànim, el rumb ni les recuperades conviccions.
