Catalunya s'enamora de Tadej Pogacar, el guanyador d'una Volta per recordar durant anys i panys
L'eslovè s'imposa també en l'última etapa a Montjuïc i tanca una exhibició en què ha triomfat en quatre de les set etapes
BarcelonaFeia molt de temps que no es vivia una exhibició com la de Tadej Pogacar a la Volta Ciclista a Catalunya. La prova, centenària, ja fa anys que gaudeix de bona salut, amb la presència d'alguns dels millors corredors del panorama internacional. Però molts venien relaxats, sense pensar en triomfar a la prova, ja que es preparaven per a cites com el Tour i el Giro. No passa el mateix amb Pogacar. L'eslovè sembla no entendre que pot pujar dalt de la bicicleta sense aspirar al triomf. Ja va debutar aquesta temporada guanyant a la preciosa Strade Bianche, entrant tot sol a Siena, però a la Volta ha enamorat els milers de catalans que han omplert les carreteres per veure una edició que ha fet història. La penúltima etapa, al Berguedà, serà recordada durant anys i panys, per la resposta de la gent i per l'exhibició de Pogacar, guanyador de quatre de les set etapes: les tres etapes de muntanya i l'última, aquest diumenge a Montjuïc. La seva fam l'ha portat a competir per guanyar l'esprint a Montjuïc, quan ja sabia que guanyaria la general: ho ha aconseguit.
La jornada d'aquest diumenge s'ha decidit en una última volta frenètica al circuit de Montjuïc en què l'eslovè s'ha imposat sobre la línia de meta als francesos Dorian Gordon i Guillaume Martin. Pogacar, dominador indiscutible de la cursa, ha compartit el podi amb l'alabès Mikel Landa (Soudal Quick-Step), a 3:41 de distància, i amb el colombià Egan Bernal (Ineos Grenadiers), a 5:03. Cal remuntar-se fins als anys 80 per trobar una Volta decidida amb tanta superioritat com aquesta de l'eslovè, que ha arribat a Catalunya compartint missatges en català a les xarxes socials i destinant estona a saludar aficionats. Tot amb dos o tres membres de seguretat seguint-lo, ja que ha despertat passions: és una estrella.
L'eslovè també ha guanyat el mallot de la regularitat i el de la muntanya, de manera que s'ha convertit en el primer corredor de la Volta que guanya quatre etapes en una mateixa edició des de l'italià Mario Cipollini el 1998. El gran Mario, però, era un velocista: guanyava a l'esprint etapes ràpides sense aspirar a imposar-se en la general. Pogacar pot guanyar-ho tot. De fet, ha guanyat aquesta edició amb la diferència més important de temps sobre el segon classificat des del 1983. En la tradicional clausura a Barcelona, amb els sis ascensos a l'Alt del Castell de Montjuïc, Pogacar semblava deixar espai perquè els seus companys Marc Soler i Joao Almeida busquessin la victòria, però al veure'ls defallir ha decidit que guanyaria ell. I ha guanyat.
Un jove prodigi
Nascut a Komenda, un poblet de menys de mil habitants a la regió de l’Alta Carniola, Pogacar es va fer ciclista perquè el seu germà gran tenia una bicicleta i feia excursions per la zona. “Vaig començar amb 9 anys. També m’agrada el ciclocròs”, explicava Pogacar, que viu a mig camí de la capital, Ljubljana, i la zona dels Alps de Caríntia i Eslovènia. Amb 9 anys va entrar al club ciclista Rog de Ljubljana amb el seu germà, i amb 15 ja debutava en competicions internacionals. Pogacar va ser descobert per l'exciclista eslovè Andrej Hauptman, que es va fixar en ell mentre perseguia un grup d'adolescents més grans en una cursa. Hauptman va pensar que el jove Pogacar anava cuer, despenjant-se d'un grup de nois més adults, quan algú li va dir que era tot el contrari: ja portava una volta d'avantatge i els estava a punt de doblar.
“Alguns corredors, quan els veus, ja saps que són molt bons, però en aquest cas vaig veure que tenia el caràcter per ser un campió”, explicava Joxean Fernández, Matxín, mànager de l’equip UAE, en el qual competeix Pogacar i en el qual, en teoria, havia de treballar per a corredors més veterans fins que tothom va veure que el Tadej tenia pressa. Amb 20 anys ja va guanyar tres etapes de la Vuelta a Espanya, en què va pujar al podi, ajudat en moltes ocasions per un altre eslovè, Primoz Roglic, malgrat que no comparteixen equip. De fet, al Tour de l'any 2020 els dos es van trobar lluitant per imposar-se a la general. Semblava que el campió seria Roglic, però Pogacar va sortir-se amb la seva gràcies a una exhibició en la contrarellotge individual del penúltim dia, en què va recuperar els 57 segons que li treia el seu compatriota. Amb aquell triomf es va convertir en el segon ciclista més jove a guanyar el Tour, amb 21 anys, 11 mesos i 30 dies, només superat per Henri Cornet, que el va guanyar amb 19 anys i 11 mesos en un llunyà 1904. A més, va ser el primer home a guanyar a la vegada la general, la classificació de la muntanya i la classificació dels joves.
El 2021 Pogacar va repetir i es va emportar de nou el Tour. A més, va ser el primer corredor en més de 40 anys a aconseguir la victòria a la Lieja-Bastogne-Lieja i al Tour de França en la mateixa temporada, una fita que no s'aconseguia des del 1980, quan ho va fer Bernard Hinault. A més, aquell any va guanyar el bronze olímpic. Durant la seva tercera participació en el Tour de França, el 2022, es va imposar en tres etapes i va dur el mallot groc durant cinc etapes, abans que Jonas Vingegaard li prengués a partir de l'onzena etapa. I el 2023 va acabar de nou per darrere de Vingegaard, en una edició a la qual va arribar després de patir una forta caiguda. Aquesta temporada, Pogacar l'ha començat com un tro. Vol ser campió dels Jocs Olímpics i reconquerir el Tour. A la Volta, ha enamorat. I els seus organitzadors acaben satisfets per una edició exitosa, confiant que en el futur, l'eslovè voldrà tornar-hi.
