Un Mbappé gegant desperta del seu somni un Barça empetitit amb tres mastegots (1-4)

BarcelonaEl barcelonisme somiarà en cada gambada de Kylian Mbappé pel Camp Nou. El francès va despertar del seu somni el Barça amb tres mastegots i va deixar l’eliminatòria vista per a sentència. El seu pas per Barcelona serà recordat com un d’aquells monstres que no et deixen dormir de nit quan ets petit. El Barça s’havia il·lusionat imaginant que podria plantar cara al PSG, però els somnis no són res més que això, somnis. I la realitat és que el Barça fa molt que no porta corona, a Europa. Més que ser l’inici d’una reconquesta, el partit va ser una segona part d’aquella nit trista de Lisboa. El ridícul a Europa no s’ha acabat. Sí, tot podia anar encara pitjor. I encara queda la tornada.

Era una nit estranya, amb un estadi buit i els carrers plens. No, no era una nit qualsevol. Ja fa anys que el PSG s’ha guanyat a pols ser un dels equips menys simpàtics. Les rivalitats es construeixen així, amb cops rebuts i cops donats, amb fitxatges polèmics i derrotes que fan mal, com aquesta. El darrer cop que el campió francès va visitar el Camp Nou va acabar de genolls, amb Messi enfilat en una graderia i Sergi Roberto guanyant-se un lloc a l’eternitat. Ara tornava desafiant, conscient que el Barça s’ha anat debilitant. L’equip de Mauricio Pochettino sabia que tenia una gran oportunitat per cobrar factures pendents amb el club que no fa tant era la gran referència europea. Ja no és així. Ara els clubs referents són en altres llocs. 

El Barça de Koeman va sortir amb la calculadora al cap, prudent, com ja va fer a Sevilla. No era un equip dels que surten al terreny de joc per gaudir. I així, en lloc de disfrutar, va acabar patint cada cop que Mbappé atacava per la seva banda. Cada cop que Verratti, el migcampista italià que el Barça va voler fitxar, es reivindicava amb el seu futbol elegant, acaronant la pilota. Sí, era una nit per patir. Cap sorpresa, de fet. El gran mèrit de Koeman els darrers mesos havia estat engrescar el barcelonisme, però cada cop que hi ha un partit important l’equip fa figa. I Koeman sembla perdre el coratge amb propostes conservadores. La realitat és un mur massa alt, massa dur. I si contra el Sevilla l’equip de Koeman ja va prendre mal, contra el PSG va acabar agenollat de nou. Koeman no va sortir reforçat d’una desfeta amb uns quants protagonistes que a Lisboa, com Busquets, ja van ser a la gespa. 

Com que era una nit important, Piqué va voler ser-hi. Els darrers mesos, el central català havia treballat en solitari pensant en arribar a aquest partit. Dit i fet. Piqué va esquerdar-se la gola al mig de la defensa, com si fos un pare cridant als seus fills, patint per ells. Cada cop que Dest perdia la posició, el corregia. Cada cop que calia mantenir la línia defensiva, ell l’ordenava. Koeman havia apostat per Sergiño Dest, el seu defensa més ràpid, per intentar aturar les curses d’Mbappé. I el jove nord-americà no podia aturar tot sol Mbappé. A la flor de la vida, la gran estrella del PSG espanta per la seva forma de mirar, freda. Per la seva forma de córrer, com si fos un robot programat per fer miques els rivals. Va ser ell, esclar, qui va escapolir-se dins de l’àrea per afusellar Ter Stegen i empatar el partit a la primera part. Un moment clau, ja que el Barça, sense fer res de l’altre món, havia aconseguit posar-se per davant al marcador quan Kurzawa, sense voler-ho, va fer caure De Jong dins de l’àrea. Messi, enviant la pilota allà on cap porter no hi pot arribar, havia donat de penal el primer cop. Però Mbappé es va encarregar de respondre en una acció en què Dembélé no va ajudar en tasques defensives. El mateix Dembélé que havia perdonat el 2-0 poc abans. El dia que jugaven contra el club de la seva capital, els tres francesos del Barça no van estar a l’altura. Griezmann en va fallar dues de clares, Dembélé va seguir condemnat a prendre les decisions equivocades en el pitjor moment i Lenglet encara busca Mbappé en la jugada de l’1-1.

Malgrat algunes perles de Pedri i les curses verticals de De Jong, el Barça, prudent, no va tenir el futbol que calia per controlar l’escenari. A mesura que el partit avançava, el PSG s’anava fent gran. Ter Stegen, per sort, també. El porter alemany va fer dues aturades de les seves, de les que salven partits, de les que deixen amb un pam de nas els rivals. Malgrat no tenir Neymar ni Di María, el PSG olorava sang i va sortir a la segona part a mossegar, liderat per l’exhibició d’un Mbappé que en alguns moments semblava Gulliver traient-se de sobre adversaris com si fossin habitants de Lil·liput. I Koeman s’ho mirava sense fer canvis, com si no tingués idees, entregant-se a un destí tràgic. Un destí escrit per Mbappé, que va certificar la remuntada francesa després d’una jugada en què Florenzi va escapar-se de Griezmann. Poc després, Moise Koean va fer l’1-3. I ara sí, Koeman va fer els canvis. Massa tard. El Barça, sense ànima, va acabar rebent la darrera estocada, un golàs -de qui si no?- de Kylian Mbappé.

El duel contra el PSG no deixava de ser un judici i el Barça el va suspendre. Koeman, atrapat pel passat enlloc d’apostar pel furur, també. I Messi, l’home temptat pel PSG, va acabar condemnat a caminar com una ànima en pena per un estadi buit i trist. Tan trist com el joc d’un Barça que ni va voler ni va poder tenir la pilota. Potser era el seu darrer partit a la Champions al Camp Nou. La realitat, crua, fa mal.