Jordi Sans: "Quan em vaig retirar em vaig adonar que l’esport m’havia fet un addicte"

BarcelonaJordi Sans (Barcelona, 1965) és una llegenda del waterpolo. La seva participació en cinc Jocs Olímpics inclou una medalla d’or i una de plata, la que va servir d’inspiració per a la pel·lícula 42 segons. Dimarts participarà en una taula rodona del Congrés Esport i Salut Mental.

Cada vegada hi ha més casos d’esportistes que aixequen la veu.

— La salut mental dels esportistes és un tema que em preocupa molt. Per sort, les coses estan canviant i cada vegada apareixen més esportistes que en parlen. No és una moda, sinó que abans era un tabú molt gran i ningú s’atrevia a explicar-ho. Hem de reclamar més recursos. Quan jo jugava tenia preparador físic, fisioterapeuta i metge, però quan tenies un problema emocional ni t’atrevies a dir-ho ni tenies ningú a qui dir-l'hi. Els esportistes d’elit tenim tres hàndicaps: massa aviat (jo amb cinc anys ja era a dins d’una piscina), massa intens (la intensitat és molt bèstia i la pressió és constant) i massa temps (jo vaig plegar als 38 anys). Per gestionar tot això necessites ajuda.

Com va ser el seu cas?

— Quan tu estàs a l’elit, venen els déus de l’Olimp i se t’enduen de la Terra. Vius durant un temps una experiència d’una intensitat màxima, però arriba un moment que et retornen al món real i t’has d’espavilar sol. Jo pensava que havia gestionat bé la transició perquè als 24 anys vaig demanar-li al club que em volia fitxar que em paguessin uns estudis i que em donessin una feina per començar a formar-me i tenir una sortida professional. El desgast va ser molt gran perquè vaig compatibilitzar l’esport amb els estudis i una feina. Quan vaig ser campió olímpic, per exemple, estava treballant de director del pavelló de la Mar Bella. Quan em vaig retirar, el meu entorn més proper em va alertar que no em veia com sempre. Em vaig adonar que era veritat, que no era feliç. Vaig aixecar la mà i vaig tenir la sort d’anar a una psicoanalista que em va ajudar molt. Hi ha gent que és drogoaddicta, n’hi ha que és alcohòlica i n’hi ha que som addictes a l’adrenalina de l’esport, que no la trobes a la vida. Si no ho saps gestionar és molt perillós i pots recórrer a les drogues o l’alcohol. A mi la vida normal m’avorria, però vaig tenir sort del meu entorn i de la meva psicoanalista. Quan em vaig retirar, em vaig adonar que l’esport m’havia fet un addicte, però vaig tenir la sort de poder-me salvar.

La competició d’elit és molt exigent.

— Quan estava preparant els Jocs Olímpics d’Atlanta em van avisar que a ma mare li havien de tallar el dit d’un peu. Em vaig quedar emocionalment desmuntat. Després de patir durant molts anys, la meva mare va morir i jo vaig petar. No tenia ningú a qui dir-l'hi. Els meus companys d’equip van passar per altres situacions límit, però l’únic que importava era entrenar-nos bé i competir millor. La intensitat ens absorbia. Si em preguntes ara quin és el moment més feliç de la meva vida, et diré que quan va néixer el meu fill. Fa uns anys la resposta hauria sigut una altra perquè pensàvem que la millor època de la nostra vida va ser quan vam ser campions olímpics. Fins que no em vaig començar a tractar, no vaig aprendre gaudir de la normalitat de la vida. La veia en blanc i negre, no en color.

L’altra cara de l’esport té moltes arestes.

— Comprenc que des de fora la gent no pugui entendre que un esportista té una depressió, perquè sembla que ho tingui tot. És famós, té diners i té èxit esportiu... Michael Phelps deia que es volia morir. De vegades els problemes tenen a veure amb la pressió de l’esport, però d’altres amb la motxilla que ens ha tocat portar, com a Simone Biles. Cada esportista té la seva història i l’hem de conèixer per poder ajudar-lo. Un dels meus objectius és posar en marxa uns tallers per parlar d’esport i de rendiment, però també de salut emocional.

Guanyar sembla que ho és tot.

— La selecció espanyola de waterpolo mai havia guanyat una medalla olímpica i nosaltres vam viure la plata de Barcelona 1992 com un fracàs. Per què ploràvem si era el millor èxit de la història? Jo vaig marxar sense quedar-me a la cerimònia de cloenda. Ja sabem que ens hem d'aixecar una vegada més de les que caiem i tots aquests discursos, però hem d'ajudar els esportistes perquè gaudeixin de les coses normals. L'esport és fantàstic, però és només esport. Ens ensenyen a competir, però no a saber gestionar la vida a nivell emocional. Jo només volia tirar-me a una piscina i competir contra hongaresos o serbis.