El fill d’en Carioco

L’estiu del 2010, Adrià Delgado Baches (Barcelona, 1990) va viatjar per primer cop al Brasil, per jugar la Copa de waterpolo a les files del Botafogo. Aquella temporada havia guanyat la lliga espanyola amb el CN Atlètic-Barceloneta, però després de molts anys jugant a les categories inferiors de la selecció, no hi havia plaça per a ell a l’absoluta. Sis anys més tard forma part de la selecció brasilera que jugarà els Jocs Olímpics de Rio.

Després de jugar dues edicions de la Copa Brasil, el millor equip del país, el Fluminense, va fer-li una oferta per jugar-hi tota la temporada. El tècnic, Mirko Blazevic, que havia coincidit amb Delgado com a segon entrenador al conjunt barceloní, encara en tenia una de més grossa per a ell: que demanés la nacionalitat brasilera i jugués tot el cicle olímpic amb la canarinha. L’únic requisit era viure un any a Rio.

El tràmit era més fàcil del que es podria pensar, ja que el seu pare, Manolo Delgado, havia nascut a Rio perquè els avis de l’Adrià hi van anar a viure a la dècada dels 50. El Manolo va tornar a Espanya amb 9 anys, va aprendre a nedar a la Barceloneta i va convertir-se en el porter de la selecció espanyola que va acabar quarta a Moscou 80. Només una lesió ocular un mes abans de Los Angeles 84 va impedir a Carioco -sobrenom amb què se’l coneix- d’anar als seus segons Jocs.

L’Adrià reconeix que jugar uns Jocs “és el somni de qualsevol”, i que a Espanya no tenia aquesta oportunitat. “He lluitat molt i fins que no senti l’himne del Brasil a la piscina no m’ho creuré. A més, la casualitat ha fet que tingui l’opció de ser olímpic a la ciutat on va néixer el meu pare. Això ho fa més especial”. Amb 26 anys, assegura que l’equip porta “tota la vida” preparant aquesta competició, no només aquests quatre anys del cicle olímpic. “Jo de petit tenia aquest repte, i ho he aconseguit tot i haver marxat a 10.000 quilòmetres de casa meva”.

Després de gairebé 100 internacionalitats amb el Brasil, reconeix que el tràmit de cantar l’himne brasiler ja està superat i ho fa “de memòria”, tot i que “és requisit obligatori saber-se’l quan un jugador agafa el nou passaport”. Delgado afirma que la gent viu el waterpolo “com una passió, gairebé com el futbol”. “Crec que s’ompliran les grades, i això serà un punt a favor, jugant a casa, amb la família… Esperem poder aprofitar-ho”.

“M’encantaria poder jugar contra Espanya als Jocs, però especialment si fos a la final, ja que tinc molts amics a la selecció i seria fantàstic que tant ells com nosaltres ens asseguréssim la medalla. Però, en tot cas, que l’or es quedi a casa”, reconeix. Aquesta última temporada l’Adrià ja ha tornat a Europa, on ha jugat amb el Vasas de Budapest, un històric del waterpolo europeu, per “agafar ritme de competició i estar més a prop de la família”. “He perdut moments que no podré recuperar, com els naixements dels meus nebots. És una experiència que s’ha de viure i que m’ha aportat coses molt bones no només esportivament”.