Un gegant de la Premier League atrapat en la seva pròpia enginyeria financera

LondresDes de la primavera del 2022, arran de la sortida forçada de Roman Abramovich del Chelsea precipitada per la invasió d'Ucraïna, els nous propietaris del club, el consorci BlueCo, format per quatre inversors americans i un de suís, han empès els blues a protagonitzar una revolució més econòmica que no pas futbolística, malgrat la renovació total de la plantilla i el pas de sis entrenadors –dos d'interins–, inclòs l'actual, Enzo Maresca.

Com destacava a finals de setembre al Daily Telegraph l'exjugador del Liverpool reconvertit en analista Jimmy Carragher, l'autèntica transformació de l'equip de l'oest de Londres ha estat la implementació d'una audaç i permanent maquinària d'enginyeria financera, que sembla "més interessada en els traspassos que no pas en els trofeus". D'acord amb Transfermarkt, en el període 2022-2025 el Chelsea ha gastat entre 1.300 i 1.450 milions d’euros en fitxatges i ha ingressat per vendes de jugadors entre 700 i 900 milions, fet que deixa la despesa neta entre els 400 i els 600 milions. Altres fonts han apuntat a una quantitat superior: uns 2.000 milions.

Per complir amb les normes de sostenibilitat financera de la Premier League, els mags de l'enginyeria rere BlueCo han fet un ús i abús de contractes inusualment llargs: sis, set o fins i tot vuit anys. Això comporta repartir el cost d'un fixatge –amortització– al llarg de la durada del contracte, reduint significativament la càrrega als comptes anuals. El 2023, però, tant la UEFA com la Premier League van limitar aquest període a un màxim de cinc anys.

La segona tàctica crucial utilitzada pel Chelsea per mantenir l'alt nivell d'inversió ha estat la venda de jugadors formats a la seva acadèmia. És el cas, per exemple, de Mason Mount al United (59,5 milions d'euros) o Conor Gallagher a l'Atlètic de Madrid (37,5). Aquests ingressos es comptabilitzen com a benefici net immediat, vital per mantenir-se dins dels marges de la sostenibilitat. Però la dependència de les vendes del planter ha generat debat. Fins i tot Enzo Maresca ha demanat canvis per evitar que els clubs se sentin forçats a desprendre's del talent emergent.

Una tercera maniobra comptable habitual del Chelsea ha estat la venda d'actius a filials del grup. Els comptes del Chelsea l'abril de 2024 van revelar que el club es va vendre de dos hotels –dins del recinte de Stamford Bridge– a una empresa germana de BlueCo per complir amb les normes. I així, el març d'aquest any, el Chelsea va declarar un benefici abans d'impostos de 150,4 milions d'euros, aconseguit només gràcies a aquesta operació i a la venda de l'equip femení a altres filials del consorci, valorat en aquest cas en 232,4 milions. En cas contrari, el Chelsea hauria tingut unes pèrdues, com en anys anteriors, de 84 milions d'euros.

Però aquest divendres passat, la Premier League ha canviat de nou pel marge mínim –catorze vots a favor, sis en contra– les seves regulacions de sostenibilitat econòmica, que entraran en vigor la temporada 2026-27. I aquest fet aboca el Chelsea a una dura realitat. A partir d'ara, en principi, les maniobres de comptabilitat estaran encara més restringides. I s'obren així més interrogants sobre el model econòmic i esportiu dels blues. Mentrestant, el projecte vital de la tan debatuda i sempre ajornada ampliació/construcció d'un nou estadi continua en un punt mort costós, llastrant la capacitat del club per generar ingressos regulars i no atípics, com els abans esmentats.

Les conseqüències que pot patir el Chelsea

Les escletxes legals que havien permès les maniobres esmentades han quedat eliminades amb l'aprovació de l'anomenada ràtio de cost de la plantilla (SCR, per les sigles en anglès). La nova normativa exigeix limitar els costos del club (salaris i amortització) al 85% dels ingressos (70% per als clubs en competició UEFA) i obliga que només valguin els ingressos generats per operacions purament futbolístiques.

Per al Chelsea, la conseqüència és immediata, i potser ja es veurà en la finestra de fitxatges del gener. Perquè sense la crossa de les vendes internes d'actius, el club es veu obligat a generar ingressos a través dels traspassos per compensar la ràpida amortització dels seus fitxatges de llarg termini. La venda de jugadors de l'acadèmia esdevé, doncs, una necessitat recurrent. D'altra banda, l'estricta xifra del 70% de SCR de la UEFA només es pot complir amb un augment dràstic dels ingressos comercials i per dia de partit. De fet, aquest és el factor més limitant per a la sostenibilitat a llarg termini del Chelsea. L'estadi, amb una capacitat per a unes 42.000 persones, genera uns ingressos de 90 milions d'euros per temporada, d'acord amb les dades de la temporada 2023-24. La xifra queda clarament per darrere dels rivals amb estadis moderns i més grans.

Però el pla per al futur estadi per a 60.000 espectadors és molt incert. Els costos s’estimen en almenys 1.700 milions d’euros. I l'actual propietat del Chelsea està dividida entre reconstruir Stamford Bridge (cosa que implicaria reubicar-se temporalment, potser a Twickenham, i obtenir permís dels Chelsea Pitch Owners) o traslladar-se a un nou emplaçament com Earl’s Court. La cara més visible del club, Todd Boehly, ha indicat que el projecte pot trigar entre 15 i 20 anys a completar-se, fet que deixaria el club en desavantatge d’ingressos respecte a rivals durant la pròxima dècada.