Joan Capdevila: “Guanyar el Mundial va ser com quan et donen el primer fill i l'agafes en braços”

Campió del món l'any 2010

5 min
oan Capdevila d'Espanya celebra al vestidor espanyol després de guanyar la Copa del Món de la FIFA 2010 al Soccer City Stadium el 11 de juliol de 2010 a Johannesburg, Sud-àfrica.

BarcelonaDiu més cops hòstia dels que s'esperarien d'algú que es presenta com a responsable de relacions institucionals de l'Espanyol. Però té coartada: Joan Capdevila (Tàrrega, 1978) parla del Mundial. És un dels 445 guanyadors de la història de la Copa del Món. Quan ho sent és queda sense paraules. "És una dada brutal", sospira l'exjugador de l'Espanyol, l'Atlètic de Madrid, el Deportivo, el Vila-real i el Benfica, repetint l'adjectiu que ha trobat per descriure aquell 11 de juliol del 2010. "Som uns privilegiats. Espanya potser guanyarà més Mundials, però el primer sempre quedarà a la memòria i a la retina. Però no per haver guanyat el Mundial som superiors als que ho han intentat abans. Perquè al final la diferència és que la pilota entri o no entri i que Casillas la pari o no la pari", admet, sempre modest: de nen es netejava ell mateix el fang de les botes. "El gol de la final no el vull mirar, no fos cas que a la repetició l'Iniesta falli i no guanyem la Copa. De fet, no he vist mai el partit sencer, encara", afegeix.

Què vas pensar quan vas veure la copa just abans de la final?

— Era molt més maca que per la tele. Em va sorprendre molt com brillava. La seva resplendor. Vaig pensar "Hòstia, aquesta copa l'han aixecat Matthäus, Maradona, Cannavaro, i ara la podem aixecar naltros". Diuen que no es pot mirar, però jo ho vaig fer. Me la mirava i pensava "Si no guanyem ja no et tornaré a veure mai més". No la vaig tocar, però tenia clar que si haguéssim perdut l'hauria anat a tocar igualment. L'havia de tocar sí o sí. I la primera reacció quan la vaig veure a la llotja de Johannesburg va ser fer-li un petó. Perquè va ser com un amor a primera vista. Va ser brutal, una sensació increïble. Dir ""Collons, per fi ja et puc tocar".

Vas anar sis vegades al lavabo entre l'arribada a l'estadi i l'inici del partit. ¿Recordes molts nervis?

— Tot allò era una novetat per a tots perquè mai havíem jugat una final d'un Mundial. La gent havia guanyat lligues i havia guanyat Champions, però allò era desvirgar-nos. Era tot nou. La final del Mundial és un partit diferent. Recordo que quan anàvem de l'hotel cap a l'estadi vam girar en un revolt i es va veure l'estadi tot il·luminat, a dos o tres quilòmetres. Jo ja tenia 32 anys, però allà em vaig acollonir. Em vaig quedar dos o tres segons sense poder respirar. Em faltava l'oxigen. De la tensió. No m'havia passat mai. Va ser com dir "Ara sí que ja no hi ha marxa enrere". Era una sensació d'alegria, però també de responsabilitat. Perquè si la cagues s'han de canviar el cognom els teus fills i els fills dels teus fills. Tres o quatre generacions. El primer que hagués fet hauria estat anar al registre i canviar el cognom dels meus fills. Mira Salinas o Arconada: tens una errada garrafal i se't recorda tota la vida per això. Era l'únic dels onze que no era al Barça o al Madrid i em deia "Jo no estic al nivell, o potser sí al nivell, però no estic acostumat a aquestes situacions", i anava una mica amb aquest temor de dir "Fes-ho bé, Joan, perquè això va de debò".

¿Tenies certa síndrome de l'impostor?

— Sí, sí, per descomptat, segur. Quan ets allà dius "Hòstia puta, tio". Perdona, això no ho posis, però vull dir: "Mare de Déu Senyor, què hi faig jo aquí, fotut en aquest merder, entre els onze escollits amb tota la gent que hi ha Espanya?" Sí que ho pensava. Però després mirava al costat i veia Xavi, Iniesta, Puyol o Xabi Alonso i em donaven tranquil·litat, pau, seguretat. "Ens ha de sortir bé per collons. Ja que som aquí, que ningú donava un duro per nosaltres, ara ja està, ara anem a totes".

El gol, el final, la medalla o la copa: quin és el moment més feliç?

— El moment més brutal és quan em donen la copa i dic "Hòstia, la tinc a les mans". No m'ho podia creure: va ser com quan et donen el primer fill i l'agafes en braços, brutal. Quan vam arribar a Madrid no érem conscients de la que havíem organitzat. A part de sentir-te feliç per haver guanyat el títol, que està molt, molt bé, també et sents partícip que el país tingui un somriure a la cara. Això és molt difícil. Si més no per dos o tres dies, la gent es va oblidar dels problemes i estava més contenta, més positiva. Després el veí va tornar a ser un fill de puta, com sempre, però per dos dies fins i tot la gent de Barça i Madrid es van abraçar. Fins i tot la gent de PSOE i PP. Es van oblidar les diferències entre les persones. Veure el somriure de la gent és una satisfacció molt gran. Et sents feliç d'haver donat una alegria tan gran gràcies al futbol. La llàstima és que només duri dos o tres dies.

A la grada hi havia els teus pares, oi?

— Quan sonava l'himne em va passar pel cap, com una pel·lícula, la meva carrera, i vaig pensar molt en ells. "Hòstia, han pencat molt". Sempre hi han sigut: en camps de terra, amb pluja, amb vent. I sí, també van ser a la final. No volien venir, perquè els hi fa por l'avió. Al meu pare potser li va costar menys perquè és molt futbolero i quan jo era petit ens despertàvem a les 2 del matí per veure la Copa Amèrica, però la meva mare té pànic als avions. Però era una fita única. Quan va acabar el partit va ser molt impressionant. Vam estar cinc o deu minuts junts, en un córner, sense parlar. Sense intercanviar cap paraula, perquè res del que poguéssim dir podia explicar què sentíem. I, hòstia, em va impactar molt tot allò. No havia vist mai plorar els meus pares. Mai. És que mai, mai. Només aquell dia. Només aquell dia. Em va impactar molt aquella imatge.

Tens algun record del Mundial a casa?

— La samarreta la té la meva mare. Encara no me l'ha ensenyat perquè no l'hi robi. Jo tinc una rèplica de la copa i la medalla al menjador, al costat de les rèpliques de l'Eurocopa [2008] i la Copa del Rei [2002]. Ara més que res ho guardo pels meus fills, que a vegades em pregunten. Sempre li dic al meu fill: "Mira, per tenir això has de treballar molt". No t'ho regalen. Jo quan veig una copa l'únic que veig al darrere és molta passió, molta dedicació, molta feina, moltes viatges dels meus pares amunt i avall.

Com es diuen?

— La meva mare es diu Maria Victòria i el meu pare Joan Capdevila com jo.

stats